TROBADA ABRIL

• Data: 11/04/2020
• Lloc: #joemquedoacasa 

Sisena sessió

Trenta dies després, seguim confinats, i a les mestres ens ballen moltes preguntes al cap, de fet, ens bullen! I cada cop més, tenim la convicció, que el nostre lloc no és a casa dels infants, el nostre lloc és a casa nostra, més actives que mai: investigant, escoltant, reflexionant, dialogant, defensant i alçant la veu per una cultura d’infància que tingui presents als propis infants, que defensi els seus drets, que escolti les seves veus, que vetlli pels seus interessos i els doni el lloc que mereixen.

El debat que no s'atura

Potser perquè cadascuna de nosaltres, amb la seva realitat i els seus pensaments, aquests dies no ha deixat de pensar en els infants, en l’escola, en el present i el futur de l’educació, ens trobem amb moltes ganes de compartir i debatre.

Jo vinc amb més preguntes que respostes, diu algú, i totes assentim.

Quin protagonisme tenen els infants, qui els té en compte?

La Rosa trenca el gel, “el protagonisme que s’està donant ara a l’infant se’n desprèn una mirada de desconfiança envers ell”, tot plegat sembla basar-se en la perspectiva de l’adult. 

Coincidim totes les assistents en què ens estem esforçant per buscar activitats i entreteniments perquè potser no valorem com cal el joc espontani de l’infant.

La Rosa continua, “des de l’escola no podem dir a què han de jugar els infants”.

El joc hauria de ser lliure i espontani

Compartim que la feina dels infants és jugar, ho fem amb la fermesa de què jugar és l'activitat més important, més rica i més satisfactòria per a un infant, i els hem de permetre fer-ho en les millors condicions.

“Jugar no depèn només de l’activitat, sinó de la percepció de l’infant que s’hi involucra, si percep o no que allò és un joc o sent que està jugant.” (Blanch, S. i Guibourg, I., 2016).

La incertesa

La Inés té la sensació que els centres educatius tenen por a no seguir les directrius del Departament d’Educació, de no semblar prou competents. I aquesta por apareix més tard en altres intervencions, aquesta incertesa que ens fa dubtar dels nostres principis, que ens fa trontollar molts dels nostres pilars com a professionals i com a institució educativa.

“La escuela educativa, no sólo instructiva, debe asumir la responsabilidad de preparar a los futuros ciudadanos para comprender e interpretar la complejidad técnica, política, económica y cultural, navegar en la incertidumbre, desarrollar empleos desconocidos hasta ahora, crear nuevas alternativas, participar en la vida colectiva de un mundo global y local. Se requiere desarrollar cualidades cognitivas y afectivas de orden superior: el desarrollo de las competencias o cualidades humanas más valiosas. Es decir, un pensamiento práctico informado, independiente y creativo, dejando en manos de las máquinas las tareas que consisten fundamentalmente en rutinas cognitivas y rutinas operativas de carácter reproductor y algorítmico.”

“Se necesita un currículum, una pedagogía y un escenario escolar que ayuden realmente a cada individuo a construirse de manera singular y creativa, a construir los recursos cognitivos y emocionales más poderosos para afrontar la complejidad y la incertidumbre.”

Ser docente en tiempos de incertidumbre y perplejidad.

Pérez Gómez, Á. I. (2019).

Sentir-nos emocionalment

L’Angelines fa pocs dies escoltava una xerrada del Carles Parellada que li va semblar significativa, i compartia la importància de viure la part més emocional d’aquesta situació, durant aquesta situació centrar-nos en aquest aspecte, i després, a la tornada, presencialment, parlar-ne.

I afegeix: “I la visibilitat social de l’infant? No tenim les seves veus.” Aquestes paraules ens sonen, hi ha qui comença a parlar d’infants invisibles i silenciats, ens quedem pensant en aquestes paraules…

“La societat ha silenciat als infants”, afegeix la Natàlia.

• Perquè parlem d’invisibles si estan decorant les finestres de tots els carrers amb els seus dibuixos? 
• A què ens referim amb aquest terme? 
• Quin paper estan jugant des de casa?  

Moltes reflexions que anem deixant al pas de la conversa que va lligant un tema amb l’altre i deixant fils que ja anirem estirant al seu temps.

L'infant com a objecte

Potser “estem tractant l’infant com a objecte a protegir”? 

La Núria deixava anar una bomba, perquè socialment ens sembla tan lícit protegir la infància, però la sobreprotecció no és respecte, ni confiança, ni estima, és alguna cosa diferent. Per això, quan sota el pretext de protegir el que fem és actuar en nom d’aquest infant que en cap moment s’ha pogut pronunciar, l’estem convertint en objecte.

A més, continua dient la Núria, les famílies tenen dret a seguir l’estil de criança que creuen millor pels seus fills i filles. Ara han d’introduir dispositius mòbils, pantalles i xarxes per imposició de l’escola, per fer deures, activitats dirigides, videoconferències, etc.?

Tot plegat ens sembla un sense sentit, una total incoherència. Les nostres cares ho diuen tot, anem en detriment del que tant hem defensat i lluitat.

Confiem en les famílies

Al final, tot sembla resumir-se en la frase que tot seguit dirà la Soraya: “Deixem a les famílies fer”. I aquest pensament és compartit per la resta. Comparteix una anècdota, la del seu nebot de 10 anys construint una piscina en família. No ha estat una proposta escolar, a casa s’estaven fent una piscina i el confinament els va fer aturar l’obra, així doncs, seguir amb el projecte va sorgir de forma natural, mogut per la motivació de tenir la piscina acabada per l’estiu.

Cada família segur que té les seves anècdotes, de tot allò que els horaris, les professions dels pares, etc. no els ha permès viure una quotidianitat plena i conscient com la que ara se’ns dóna l'oportunitat de viure. 

 

La quotidianitat com a valor

“Ara podem viure aspectes de la quotidianitat que fins ara ens havien passat desapercebuts” conclou la Soraya.

I en la mateixa línia, parla la Yoli quan diu que “ara les famílies tenen l'oportunitat de seguir l’evolució del seu fill de manera continuada. Els poden observar sense presses.” I afegeix: “El protagonisme actual de l’infant és el que té dins la família.” Creu que és un protagonisme compartit infant-família. 

Però aquest empoderament d’algunes famílies posa en evidència un sistema acostumat a tenir la raó absoluta quan es parla d’educar. “Perquè si l’escola ara no fa res, és com dir que no és necessària”.

L'infant no té vot

La Maria ens obre una altra finestra, la vessant política, que mai hauríem d’oblidar si tenim en compte que són les polítiques socials i educatives les que regeixen el que es cou a les aules. “Els nens no voten” sentencia, no cal dir més. Els adults són vots, són usuaris, és a ells a qui va dirigit tot plegat. O no?

• Qui va principalment, exceptuant alguns casos, a visitar les escoles durant el període de portes obertes? 
• Qui necessita àlbums, punts de llibre per Sant Jordi, regalet per Nadal, etc.?

La Sara creu que davant una situació complexa, sobretot pel fet de ser inèdita, és quan se’ns veuen les mancances, com a societat, com escola i com a mestres, fins i tot com a persones. Molts pares i mares s’han sentit desbordats pel fet d’estar les 24 hores del dia amb els seus fills, tan acostumats a delegar la criança a institucions i persones externes. Moltes mestres han volgut compensar la seva inseguretat recorrent a pràctiques obsoletes a nivell educatiu. Moltes escoles han volgut convertir els seus equips en productors d’activitats i entreteniments varis, per sentir-se validats en el seu paper d’educar als infants.

La Patri ens recorda que ”a l’escola infantil, la gran majoria som dones”. Totes entenem a què es refereix amb aquesta afirmació, es tracta de l’estatus que l’escola infantil té dins la societat, molt lligat al fet de ser una feina associada a les dones, les últimes de les últimes en l’escala de jerarquies.

El currículum de vida

Acabem la trobada parlant de currículum de vida per davant de currículum acadèmic. La Raquel destaca “el plaer de fer les coses sense un temps que les marqui, d’aturar-nos i viure sense la pressa, d’aprendre pel plaer d’aprendre…”

Quants missatges encoratjadors ens emportem d’aquest encontre virtual, però intens i motivador com el que més.

La Xell pren l'última paraula: “Els infants són els herois!” “Són als únics als que se’ls està avaluant!” Els infants no mereixen ser avaluats quan estan vivint com tots el confinament però amb l’afegit de no poder sortir de casa sota cap pretext. 

Avui aplaudirem per tots, però molt especialment per tots i totes els nens i les nenes.