TROBADA FEBRER

• Data: 6/02/2021
• Lloc: #joemquedoacasa 

Cinquena Sessió Curs 2020-2021

Estic llegint un àlbum il·lustrat bell, poètic, inspirador. De sobte, les paraules em fan connectar d'immediat amb vosaltres, companyes teixidores, un text que és com un bri de fil repenjat sobre el meu palmell, esperant que em decideixi a estirar d'ell.

Teixir és la paraula que ens defineix com a grup: som teixidores, fem xarxa, fem pinya, i construïm plegades un teixit que és una mica de totes. Cada trobada, cada pensament, cada reflexió compartida, ens facilita més eines per teixir un llenguatge propi, el nostre llenguatge, aquell que parla d'una manera d'estar, d'un fer, d'una manera d'acompanyar a la petita infànica i donar veu a la seva cultura. Un llenguatge que abans no teníem i que juntes anem construint fins a teixir un fil de seda. 

Aquesta reflexió que ens fa créixer no s'atura mai. De vegades, s'arriba al compartir vivències, d'altres, a partir de lectures compartides, en aquesta ocasió, el debat l'ha provocat visonar unes imatges de mestres de diverses escoles. Una "cata a cegues", sense conèixer ni el centre ni l'educadora, deixant-nos portar pel que ens evoquen les imatges, sigui cert o no.

Observar detingudament, analitzar i posar paraules al que ens remou en veure  aquestes imatges.

Com ens col·loquem a dins de l'estança?

La nostra posició a l'espai, l'alçada i la manera d'asseure marcarà la projecció que fem cap a l'infant. 

El veiem com a protagonista, capaç de construir el seu propi aprenentatge? O som nosaltres les protagonistes i tenim la necessitat d'ensenyar i ocupar tot el temps perquè no creiem en l'infant capaç? 

"Podem disposar d'espais i materials molt acurats, però d'una acció de l'adult del tot descuidada."

Oferim una proximitat discreta i a l'abast de les seves necessitats? Estem suficientment disponibles per poder oferir la nostra presència, mirada, mà i braços?

"On ens situem i com, parla del nostre estar, de la nostra presència i de com serà el nostre acompanyament en els diferents moments quotidians."

En relació a aquest aspecte ens ve al cap l'article Quan la mestra està asseguda. Vidiella,R. (2012). Quan la mestra està asseguda. Guix d'infantil, núm. 66, pàg 45. 

"La presència d'una mestra o d'un mestre assegut i amb actitud serena fa que l'infant senti la seguretat i el benestar en la persona que suubstitueix la seva família mentre aquesta no hi és i pugui gaudir del joc i la convivènciaen pau." 

Rosa Vidiella, Maig 2012

La posició, l'espai que ocupa són aspectes rellevants i que ens han permès reflexionar, com també ho ha estat la comunicació. La comunicació verbal i no verbal tenen un paper cabdal en el dia a dia. 

Com ens dirigim als infants?

Ens acostem als infants per parlar amb elles i ells, ho fem suaument i a la seva alçada? O bé ens dirigim cap a elles i ells des d'una certa distància que impliqui emprar un to de veu elevat?

"Tal com passa amb la posició que ocupem a l'estança, la manera com ens dirgim als infants implica una mirada respectuosa o una mirada adulcentrista."

En aquest apropament som plenament conscients que nosaltres com a mestres, no som les mateixes any rere any, anem modificant la nostra manera de ser i de fer. No som la mateixa persona en un grup i/o en un altre, ja que cada grup i cada curs és diferent, i per tant, la nostra actitud es va modificant. 

Com és la gestió del temps dels infants?

La reflexió ens fa arribar a parlar de com la gestió del temps també parlar de quin adult som quan acompanyem a la infància... parlem de com un adult protagonista, és aquell que omple el temps per controlar el grup i evitar els conflictes.
Donem oportunitats perquè sorgeixin els conflictes? Els grups d'infants que conviuen amb els conflictes, són realment grups que estan aprenent a autogestionar-se, són grups on es donen les oportunitats per fer-ho, on es permet l'error.

"Però si no viuen amb els conflictes, com els gestionaran quan no hi hagi aquest adult que controli?"

Com concebem el risc?

 

Observem imatges on les mestres estan completament concentrades amb l'infant, en confiança total cap al desig d'aquest, on es demostra coherència i autenticitat, comunicació no verbal... On no apareix el judici adult sobre el perill.
Permetem el risc? És una pregunta que va lligada a la subjectivitat de cada persona, però permetem que l'infant en tingui?

"J.A. Marina (2011) ens parla de com els educadors hem de procurar que l'infant tingui l'oportunitat de generar idees i planificar la seva manera de dur-les a terme, estar en una bona forma creadora els permetrà construir la seva pròpia personalitat. Després, retirar-nos i empènyer a que inventin la seva pròpia vida."

La infància té un especial interès pel risc, quan s'exposen saben que poden fer-ho, que estan preparats, que són capaços... com més experiències de risc puguin tenir, més conscients seran les seves habilitats... Només necessiten la veu, mirada i presència d'un adult que els acompanyi amb confiança.   

Ens preguntem si decidim no donar resposta a aquestes situacions que sorgeixen de l'imprevist, però si no ho fem per les nostres pors, estem respectant a l'infant?

"Existeix el risc amb presència?"

La nostra autoavaluació és constant?

Acabem la trobada sent conscients del nivell d'autoexigència que tenim.

Som mestres, professionals... però també som persones. Amb això no volem dir que tot s'hi val, quan hi ha la formació i la mirada respectuosa... arriba l'autenticitat.

L'autenticitat de ser tu mateixa, l'autenticitat de comportar-te diferent segons els interessos del grup.

Tal com permetem als infants equivocar-se, ens ho permetem a nosaltres mateixes?

No hem de perdre la nostra essència com a persones per voler reproduir un "patró forçat" que ve donat de lectures i reflexions al voltant del nostre acompanyament.

Aquesta autoexigència va de la mà, perquè sabem que tenim la responsabilitat més gran de la societat. 

"Educar és l'únic treball amb la finalitat de canviar el cervell humà cada dia. Hem de tenir-ho sempre present per tal de no ser uns irresponsables."  J.A. Marina, El cerebro infantil: La gran oportunidad, 2011.  

A la nostra vida com a mestres hem de ser autèntiques.

TROBADA GENER

• Data: 16/1/2021
• Lloc: #joemquedoacasa 

Quarta Sessió Curs 2020-2021

En educació infantil, es parla sovint del paper docent, en coneixem tot un llistat d'adjectius que, segurament, fem servir en programacions, documentacions i demés escrits. Coneixem la teoria dels atributs que esperem que tingui l'adult. Però..., i nosaltres, com ens veiem com a mestres?

 

Quina paraula et defineix com a mestra?

 

Has dut a terme aquest exercici d'autoanàlisi?  Com ens veiem a nosaltres mateixes? T'atreveixes a escriure el primer que et vingui al cap?

Revolució Vibració Inspiració Autenticitat Calma Afortunada Inconformista Il·lusió Aprenent Reflexiva Privilegiada Inicitaiva

Comencem un nou any i continuem de manera virtual, la reflexió no s'atura. Amb aquestes paraules ens adonem que, malgrat totes les restriccions i protocols per prevenir la COVID-19, hem aconseguit que la personalitat de les aules i els espais continuïn amb el mateix caliu de sempre.

 

La situació ens ha donat espai per reflexionar més que mai i, alhora, reinventar-nos. Fruit d'aquestes reflexions en diferents claustres, s'han trobat escoles que han pogut iniciar un procés de canvi, com el fet d'aprofitar més els espais exteriors... Per altra banda, malauradament, algunes escoles han fet un pas enrere.

"Tinc la sensació que el temps que estic amb els infants és com un oasi, com si res hagués canviat"

Per continuar reflexionant sobre el paper docent, visionem "La educación prohibida. Bloque 4: Los docentes", on mestres de diversos països i contextos, comparteixen les seves reflexions entorn a la figura del docent. Les seves aportacions ens serviran per seguir debatent, aprofundint i analitzant les nostres funcions, les de les persones que estem dins les escoles o centres educatius, al costat dels infants i les seves famílies.

El paper de l'adult és fonamental, ha de tenir una mirada atenta cap a l'infant i a la comunitat educativa. Així ens ho han transmès els i les mestres de diferents parts del món, escoles diverses, diferents metodologies però una mateixa visió: una mirada plena de respecte cap a la infància.

 

"La clave está en las personas, la mirada de cada persona" 

"El principio básico de todo cambio es questionar lo que creo"

"El aprendizaje es una continua transformación"

"¿Qué estoy sintiendo yo cuando estoy educando?"

"No hay receta ni método para todos"

Aquest és el secret

Es pot educar de moltes maneres, però de cuidar només n'hi ha una. La base és tenir un bon cor, però tot té un procés. El primer pas és qüestionar-s'ho tot perquè cal trobar l'equilibri entre el pensament i l'acció. 

Ser comunitat

Un altre punt clau és la comunitat, els pobles i ciutats són dels infants.

És realment així? Com a mestres obrim l'escola a la comunitat? Els habitants dels pobles i ciutats coneixen l'escola i què s'hi viu a dins? O només la coneixen "els usuaris"?

El fet que no es conegui l'escola, també fa que no se li doni valor i arribar a pensar que qualsevol persona pot estar amb la petita infància, que és una feina menor... 

 

Ens preguntem si tothom pot ser mestre/a? Òbviament creiem que no, un NO rotund, llavors si li donem tant de valor a la nostra professió, ens formem com es mereixen els infants?

Creiem que s'han de capacitar molt bé a les persones que estan davant dels infants en una edat molt sensible, en canvi, el sistema no ens deixa de tractar com a números. 

"Som un número, però som els que fem la societat. Fent, desfent, acompanyant.

 Sempre el poble salva al poble."

Aquest "maltractament institucional" pot provocar certa apatia, resignació, conformisme, desgana... De fet, sembla que a les persones que cuiden vides no interessa cuidar-les, des de les posicions de poder no ens empoderen, deixant aquesta acte d'otorgar qualitat a la nostra tasca a la voluntat pròpia de cadascú, fent que moltes de nosaltres lluitem per aconseguir més que fets, utopies.

En una societat on només importa l'aquí i l'ara, nosaltres tenim clar que l'educació no pot alimentar-se d'aquesta imposició; l'educació necessita temps i hem d'aturar-nos a veure com estem invertint en el futur. És gairebé paradòxic que en un entorn tan capitalista no s'hagi detectat que l'educació dels seus ciutadans és la millor inversió si es vol ser una societat capacitada i competent.

Tornem a la cura...

"Educar s'hauria de canviar per la paraula cuidar, d'educar hi ha moltes maneres, de cuidar només hi ha una, o cuides o descuides"

I d'aquesta afirmació en podriem crear llargs debats, és per això que aquí la compartim. 

Educar hi ha moltes maneres però quina és la que volem? Quina és la bona educació? Existeix una només?

L'educació que descuida o l'educació que cuida?

Volem una educació que té en compte a les persones que tenim davant, que té cura de cada acció, paraula, gest i entorn. 

Com a professionals de l'educació i com a persones compromeses amb la societat, tenim la responsabilitat de lluitar per la infància. Per tota la infància, des de les primeres etapes fins a les més elevades. Ja que totes han de garantir la consideració que mereixen, sense educació no tenim res, i això cal que ho tinguem present.

Per què hem decidit ser mestres?

A aquesta pregunta podríem recorrer més sovint. Per retrobar-nos quan ens hem perdut, per assentar emocions, valors, i sobretot pensaments. 

I per acabar la sessió... seguim estirant del fil dels nostres pensaments. I avui, ens proposem plantejar quins propòsits ens hem fet per aquest nou any que comença. Propòsits laborals, personals... Propostes per cuidar-nos, escoltar-nos i valorar-nos. 

Si volem cuidar de la resta de persones, comencem per cuidar-nos a nosaltres, això és imprescindible. 

"Persones petites, fent coses petites,

 poden canviar el món"

PRIMERA TROBADA D'UN CURS INCERT

• Data: 17/10/2020
• Lloc: #joemquedoacasa 

Primera Sessió Curs 2020-2021

Encetem la primera trobada del nou curs. Davant de la situació actual que estem vivint seguim connectades a través de les plataformes digitals, cal dir, que la majoria ja ens hem acostumat i encara que sigui a través de les diferents pantalles de casa nostra no perdem l'essència de grup i la calidesa que caracteritza a les teixidores. 

Aquest inici ha estat, a cada una de les diferents escoles, un cúmul d'incerteses. Normatives, protocols...per tal d'adaptar-nos al moment que estem vivint, sembla que totes les mesures d'higiene i seguretat s'han convertit en el principal objectiu de molts centres. Després de compartir les nostres vivències ens adonem, un cop més, del potencial que tenim com a grup humà, com davant de les resiliències som capaces de reinvertar-nos i sobretot de buscar, entre els grisos del panorama, un alè de llum per tal de no perdre l'essència del que nosaltres estimem i creiem. 

Tal com va dir Steiner: 

"Allò que és important, s'esdevé lentament"

I ara sembla que costi parlar del temps, de la importància del fer sense pressa, de l'ambient de calma tan necessari a les escoles i a les aules, al ritme que respecte als infants; en canvi, ens hem vist ajustant-nos a la situació a correcuita per tal de garantir, dins de la mesura possible, la normalitat que tant han trobat a faltar els infants durant aquests mesos. 

Aquest cop la trobada està centrada en l'adult. 

 

"Quina mirada ha de tenir l'adult cap a la infància per fer un acompanyament proper, real i amb sentit?" 

Enriquim les nostres reflexions acompanyant-nos de la lectura de l'article "Els pensaments que sustenten l'acció educativa" de C. Rinaldi.

 

Comencem fent tres petits grups per tal de donar espai i veu a totes, més tard posem totes les reflexions que han anat sorgint en comú. 

Parlem sobre l'escolta, una de les accions educatives més importants, una escolta múltiple i sincera que ens porti a l'aquí i l'ara del moment, una escolta que doni valor a la veu de la infància i alhora a la professió del mestre. Una escolta sincera va acompanyada de la recerca de preguntes i necessitats reals que sorgeixen dels infants. 

"Ens interessa més que els nostres infants siguin fàbriques de preguntes, que no pas de respostes" 

Jauem Balmes (1810-1848). 

La mirada ha d'anar sempre cap a l'infant, l'observació també ha de formar part de l'aquí i de l'ara, per tant no podem fer un acompanyament real si només valorem el resultat i no el procés dels aprenentatges. Aquesta mirada no ha d'anar més enllà que cap a l'infant, partint de la base de la subjectivitat d'aquesta, entenem que cada mestre, de la mateixa manera que cadascuna de nosaltres té un bagatge i aquest condiciona la nostra manera de ser i actuar cada cop que ens trobem davant d'un infant. 

"Un mestre potent farà un infant potent"

L'equip també esdevé una peça clau en aquest acompanyament, la interpretació col.lectiva és fonamental. Per fer un acompanyament que realment tingui sentit, les famílies han de tenir cabuda dins d'aquest. Com a equip sorgeix la idea de compartir, on cada membre pugui exposar el seu punt de partida i buscar plegats objectius comuns o ponts de contacte. I dins de l'equip estimar l'error, una feina tan humana sempre va acompanyada d'equivocacions, però si trobem l'error com a atractiu ens pot ajudar a aprendre com a punt de reflexió i d'embranzida per avançar. 

Totes aquestes reflexions han sorgit d'una pregunta, igual que quan a Isidore Rabí, premi Nobel de física li van preguntar què l'havia ajudat a ser científic respongué: 

"Al sortir de l'escola, totes les mares jueves de Broklin preguntaven als seus fills: 

Què has après avui a l'escola?

En canvi la meva mare deia: 

Izzi, t'has plantejat avui alguna bona pregunta?"

TROBADA TANCAMENT

• Data: 31/05/2020
• Lloc: #joemquedoacasa 

Vuitena Sessió

Tot i estar confinades, el curs està arribant al final i nosaltres, malgrat la distància, ens hem d'acomidar. L'objectiu d'aquesta sessió és poder fer una valoració de tots els canvis organitzatius i de funcionament que hem anat construint com a grup al llarg d'aquest primer any amb nova coordinació. A més, no ens enganyarem, ha estat un curs estrany i difícil d'oblidar, però que les teixidores hem pogut compartir des de ben a prop: sigui en la presència o a través d'una pantalla.

La sessió començava amb una petita dinàmica que vam proposar: cada persona havia de fer una valoració general del curs, ja fos a través d'una paraula o d'un escrit. Sabíem que la sessió seria emocionant i tot començava a brollar... 

La Inés ens mostrava a través de la pantalla la seva valoració:

La Maria ens regalava unes paraules escrites des del cor:

"A l'octubre vam començar com un grup. 

Al maig hem acabat com una família. 

Reflexions, converses, paraules... 

Un espai on he pogut ser jo mateixa i m'he sentit compromesa. 

És el que té estar en família. 

Hem teixit complicitats i hem despullat l'ànima. 

I això només es fa quan es fa de cor Teixidores, 

he tingut la immensa sort de trobar-vos en el camí. Mil gràcies."

La Rosa ens emocionava amb unes paraules plenes de sentit i on moltes ens trobàvem identificades: 

"Què dir-vos… Després d’haver viscut un any amb força sentiment de buidor, de no saber ben bé si allò a que dediques una part de la teva vida té massa sentit…

Apareix de sobte algú que t’ofereix les paraules que necessites per tornar a engegar un motor i… Torno, i… m’enamoro!

M’enamoro d’arribar i sentir-me acollida. Em captiva poder expressar el que sento i penso.

Em plauen les paraules que escolto en cada moment. Em sedueix creure que aquest infant SI és possible i em conquereixen les ganes de lluitar-lo sempre. M’entusiasma tenir una responsabilitat ja que em fa sentir més meu el projecte i que forma també part de mi. Em diverteix pensar que queda poc per tornar a sentir-vos i m’entristeix pensar que podria quedar molt. Moltes gràcies Natàlia i Sara per imaginar, somiar, crear i treballar dia a dia per aquest espai tant màgic. Moltes gràcies a totes les fantàstiques teixidores per fer superar la realitat dels somnis, pensaments, esperances i projectes amb els que vaig venir a la motxilla al setembre."

La Soraya ens llegia amb la veu emocionada un text preciós: 

"La paraula que descriu el que m'han aportat aquests mesos de compartir amb vosaltres, ha estat... EQUIP. Aquesta manera d'acostar-se a les persones que som i no només a la nostra part professional i l'organització per comissions han tingut molt a veure. La meva experiència d'haver format part de diferents equips m'ha acostat a maneres de treballar on existia un conjunt de treballs individuals que feien aparèixer moltes vegades la competitivitat, rivalitat i el voler quedar per sobre de l'altre. He trobat en les comissions una oportunitat on cadascuna ha pogut triar aportar el seu saber en la part d'allò que millor sap fer convertint-se en una part imprescindible de l'engranatge. Les comissions han fet que ens unim per aconseguir l'objectiu que tenim en comú: donar valor i veu a la infància, posant tots els esforços individuals en comú i adonar-nos que totes fem UNA. Gràcies."

La Eli intervé i ens continuem emocionant unes i altres:

"La paraula que per mi defineix aquest any és GRUP.

L'educació, l'infant i el fet de compartir l'essència de les escoles de Reggio Emilia, i pot ser per algunes de nosaltres altres coses, és el que ens ha unit com a grup. Entre totes les teixidores hem creat un nou teixit on totes i formem part de manera activa, amb els nostres colors i amb les nostres singularitats, que ha fet que aquests teixint sigui tan especial i a la vegada tan nostre. Un grup on m'he sentit escoltada i valorada, on m'he sentit gran per tenir una petita responsabilitat, que esperava cada dissabte per escoltar veus que m'han fet trontollar i adonar-me que puc continuar lluitant, reflexionant i creixent. A vegades, quan ens sentim perdudes i petites, només necessitem aquestes veus que ens fan no defallir. Gràcies a totes!"

L'Angelines i la seva part més creativa ens definia amb aquestes paraules:

La Patri ens compartia emocions i sensacions a través del seu escrit: 

"Estar dins del grup de treball m’ha aportat una sensació molt important per mi i és la de “formar part” i està en la recerca de la “Utopia” dins la nostra professió. Moltes vegades quan ens endinsem en un grup de persones, pots estar envoltada d’elles, però no tenir la sensació que formes part de quelcom més important. Aquí ho he sentit i ha estat meravellós. Ja no només pel fet que estiguem en constant reflexió, intentant millorar aquesta professió tan maca i donant el valor que es mereix la infància... sinó perquè aquest grup de persones m’ha mirat als ulls i... m’ha vist! No només com una professional sinó com una persona! Amb les seves pors, els seus defectes, la seva història i les seves habilitats. Crec que aquesta ha estat la clau perquè el grup hagi crescut tan i sigui tan potent. Perquè hem anat més enllà de parlar d’educació, perquè hem acollit a la gent que ha arribat i que ja formava part; perquè hem donat espai a les emocions de totes i han estat escoltades, validades i sostingudes; perquè hem sabut veure les habilitats i potencialitats de cadascuna donant valor a totes elles... això és el que crec que fa que el grup arribi a la Utopia no només com a professionals, sinó també com una comunitat que cuida i que és cuidada.

A la Utopia no s’arriba només amb la reflexió més profunda i l’acció més ferma, sinó també tocant el cor i mirant als ulls de les persones que faran possible arribar-hi."

La Txell ens tenia una sopresa preparada... i encara no ho sabíem, però abans ens volia regalar un escrit preciós:

"Per mi sou, el meu petit , gran refugi, que m’enriqueix, que em fa tontorollar, que em nodreix de mirades i rialles especials, en les que m’agrada emmirallar-me. Però sobretot, aquest refugi, compte amb una finestra, que em permet empendre el VOL! 

I VOLANT… VOLANT…

i sense adonar-me’n arribo amb els ulls ben oberts al costat de qui més m’agrada estar… 

ELS INFANTS… 

però, no ho dubteu ,en la nostra essència s’hi veuen molts fils, cosits i descosits, però els que més m’agraden són suaus, delicats, emotius i acollidors… que us he de dir… són els vostres… 

ELS FILS DE SEDA!”

La Yoli afegia una nova paraula, molt en sintonia amb altres ja compartides: grup, equip, unió...

Aquest curs ha servit per fer unificar el grup, posant nom, emocions i vivències personals, per això la paraula amb la que defineixo aquests mesos de treball és; UNIÓ.

Quan sents que penses diferent a la resta, que perds forces en la teva lluita, ... arribes un dissabte al grup i amb les reflexions de les companyes teixidores observes com les teves idees no són tan esbojarrades, i fins i tot t’empenten per investigar més enllà. Observes i escoltes, però també comences a prendre consciència de que la teva veu s’escolta i que no és tan boig el que expliques. De sobte tot té més sentit que mai! A part de les reflexions que es comparteixen, importa qui ets i d’on vens, i te n’adones que els nostres mons són semblants.

Les vivències que es comenten ens retroalimenten i ajuden a fer créixer al grup, un grup que comparteix des de la persona, sense jutjar, amb la tendresa de l’ESCOLTA, la MIRADA i la REFLEXIÓ. Aprenem de cadascuna de nosaltres i quan unifiquem els nostres pensaments sorgeixen nous dubtes, noves reflexions que provoquen noves investigacions. Aquestes investigacions en donen FORCES per continuar LLUITANT cada vegada més convençudes de quin és el nostre paper i que el que fem ho fem amb un sentit. Treballem amb un únic objectiu i el tenim clar, fer visible a LA INFANCIA!

La Núria, a partir d'un objecte, les ulleres, ens regala una metàfora preciosa.

Aquest espai de trobada ha estat un regal.

Compartir el temps i les inquietuds amb persones compromeses amb allò que fan i que viuen l’educació amb intensitat només pot servir per acabar contagiat de la seva energia.

Aquest curs que hem viscut plegades ha estat inspiració i llum.
Les ulleres són un element que sovint necessitem perquè ens ajudin a veure les coses amb una altra perspectiva: més clar, més gran, més detall, d’un altre color... La suma de diferents mirades ens aporta riquesa, ens ajuda a construir des de diferents punts de vista amb la necessitat de posar en comú, de parlar i de dialogar. I això és el que hem fet aquests mesos de recorregut comú: acompanyar-nos mútuament en el camí del descobrir.

La Sara i la Natàlia volíen acabar la sessió donant les gràcies, agraïnt la implicació, el compromís i la responsabilitat que al llarg del curs totes les teixidores hem tingut. Un curs on sentim que hem complert el nostre gran objectiu: fer grup. I així, ens considerem grans professionals, però sobretot, un grup de persones que estima la seva feina, que sent dia a dia amb passió i vocació i que amb aquest grup de treball hem trobat l'alè d'esperança i de motivació per no defallir. Hem anat a l'essència més pura que som nosaltres, les persones. Ens hem empapat dels pilars més consolidats de les escoles de Reggio Emilia, i tot això, només queda pausat per l'estiu. Tornarem al setembre, tornarem per seguir construint el nostre camí, i sobretot, tornarem sentint que tornem a casa i en família. La famílies de les Teixidores. 

La sessió estava a punt d'arribar al seu final, ara sí ens acomiadàvem fins al setembre. Amb la sensació d'haver fet molta feina, d'haver-nos enriquit i aprofitat cada oportunitat per compartir, qüestionar i créixer en tots els aspectes. Però també, amb la necessitat d'aturar-nos, de parar i de poder descansar. No ha estat un curs senzill i necessitem carregar les nostres energies, per tornar amb més força que mai. 

La Txell ens tenia una sorpresa, i havia arribat el moment de compartir-la. Un tresor en forma d'imatges, creat des de la senzillesa de mostrar la nostra essència. Les nostres trobades, les nostres emocions compartides sessió rere sessió. Teixint sense parar les nostres relacions, les nostres connexions i deixant florir una unió de persones i professionals compromeses amb l'educació i amb la vida.

Som unes afortunades, trobar-nos en el camí ha estat un regal i seguir teixint és una dosi d'energia imparable.

Ens retrobem al setembre!

TROBADA MAIG

• Data: 02/05/2020
• Lloc: #joemquedoacasa 

Setena sessió

Seguim confinades i treballant coordinant-nos via whatsapp, e-mail, Drive, Google docs... Ara més que mai, fem servir tots els canals coneguts i desconeguts per mantenir el nostre ritme de treball i no perdre el fil de la reflexió conjunta, que mai s'atura.

Cada trobada aprofitem per compartir lectures, informacions i altres esdeveniments que ens afecten com a mestres. A més, tot allò que ens relaciona amb Reggio que ens ajuda a enriquir-nos en la nostra fita de trobar-ne l'essència. En aquesta ocasió hem decidit donar veu a l'Andrea, una estudiant del doble Grau de Mestre d'educació Infantil i Primària a la Universitat de Barcelona, que ens va explicar que al seu TFG (Treball de Fi de Grau) pretenia establir unes línies d'actuació orientatives per desenvolupar la documentació pedagògica (entesa a l'estil de la pedagogia Reggiana) a les escoles d'educació primària.

Per assolir aquest objectiu, volia comptar amb l'experiència de docents que coneguin i treballin la documentació en el seu dia a dia a l'escola des de la mirada reggiana, i així va contactar amb el nostre grup de treball. Donada la situació excepcional, en comptes de convidar-la a una sessió i xerrar amb ella, ens va fer arribar un qüestionari que ens va servir de punt de partida per reprendre la reflexió entorn un dels temes cabdals que hem debatut al llarg dels anys: la documentació pedagògica.  

"Tot allò que no es veu no existeix" 
(Loris Malaguzzi)

Si partim d'aquesta coneguda premissa per parlar de documentació, ens sobren els motius perquè aquesta acció formi part de l'acció educativa i es faci amb el rigor i la qualitat que mereix tot allò que incideix en la tasca de fer de mestre.

“A documentar s'aprèn documentant sense por a sentir-se jutjada, aprendre a fer fotografies o seure davant l'ordinador i començar a posar paraules".
(Eva Sargatal, 2020).

Quin valor té la documentació i quin és l'impacte que té en la manera d'educar del mestre/a?

La documentació és la que dóna la rigorositat pedagògica a la nostra feina, com a mestres ens hem d'aturar i observar.

Observar per comprendre, per conèixer, per generar noves idees, per transformar la realitat que estem veient. L'observació constant de les condicions i els processos, per meravellar-te de tota acció i de la informació que ens donen els infants a través dels seus comportaments.

Llavors ens fem la pregunta:

Sabem observar? A vegades no sabem com hem de documentar ni el perquè. L'observació va més enllà, és un exercici de presència i d'interès, no exempt de subjectivitat, però necessitem aturar-nos i deixar-nos fascinar pel món de la infància. Hem d'exercir allò que deia Tonucci: "mirar amb ulls de nena, mirar amb ulls de nen".

Tal com diu la Patri, moltes vegades em veig reflectida a mi mateixa i d'altres sento angoixa, ningú ens ha ensenyat ni ens ensenya a observar i observar-nos.

“Els mestres aprenen mitjançant l'observació per després desenvolupar els seus propis projectes de creació".

(Loris Malaguzzi)

"Observar genera preguntes i aquestes ajuden a arriscar el segur per assumir dubte".
(Eva Sargatal, 2020)

Observem per documentar i documentem per donar visibilitat i exclusivitat a cada infant i als seus processos.

Són moltes les respostes que van sorgint encara que les preguntes segueixen bullint.

• Documentem per avaluar i superar reptes
• Per donar rigorositat
• Per meravellar-nos de cada moment
• Per l'autoaprenentatge
• Per anar més enllà i estirar el fil
• Per donar identitat
• Per remoure
• Per relacionar-nos
• Per tenir l'oportunitat de preguntar-nos
• Per cercar l'essència...

"La documentación pedagógica es una estrategia de pensamiento que puede contribuir a dar calidad a la educación. Capaz de dar identidad y transformar de forma positiva las experiencias educativas de la infancia".

(Gino Ferri, 2015)

Però com diu la Natàlia, els valors de la documentació els coneixem, ara bé, ho fem?, documentem per moda?

La Yoli afirma que no tot es pot incloure dins la documentació, i es pregunta: reflexionar és documentar? Fer observacions en l'àmbit personal formaria part de la documentació? 

No tot és documentable i no ens hem d'obsessionar amb omplir blocs de paraules buides, ni papers que queden oblidats al final de la llibreta, això fa que l'essència de la documentació es perdi. 
La Rosa reflexiona sobre si ens permetem un espai en el temps d'escola i en equip per reflexionar i organitzar el que documentem.

Així i tot, molts cops sentim la por de començar, i només cal llençar-se.

Documentar pot semblar començar a construir la casa per la teulada, és com agafar per primer cop un diari i no entendre res del que llegeixes, de mica en mica, gràcies a la pràctica, pots acabar parlant de política, diu la Sara.

Cal agafar confiança en nosaltres i en l'equip, els inicis poden no ser massa satisfactoris, l'important és fer-ho! No existeix una única manera de documentar i cal explorar per trobar la nostra, recolzant-nos en la força de l'equip, ja que de manera individual la imatge i l'observació quedarà molt limitada.

Aquí, en aquest enllaç, podeu veure un exemple d'observació on la Soraya i la Patri ens conviden a gaudir i valorar instants de la seva escola que els han servit de reflexió i aprofundiment de la seva pròpia realitat. Un bon exemple de tot el que hem anat parlant durant la trobada. 

De la mateixa manera que fem amb els infants, també és important acompanyar a aquells companys o companyes que s'enfronten al repte de documentar per primer cop.

En aquest espai ens ve molt de gust compartir-vos una delicada i cuidada anècdota. Instants mirats amb cura i editats amb estima perquè arribin en forma de regal. Un detall que esperem que serveixi d'ales perquè volar en el fascinant món de la documentació esdevingui, no sols necessari, sinó també plaent. Podeu veure'l en format vídeo en aquest enllaç.    

La documentació presentada és un petit treball a quatre mans sorgit a partir de l'excusa d'emular una imatge de Bruno Munari dins un context d'infància confinada. La Xell i la Sara han volgut deixar la seva empremta endinsant-se en un univers poètic i metafòric que per a elles té molt de sentit. És la seva manera d'entendre la infància, com un relat on la sensibilitat i la fantasia juguen un paper principal. No és un missatge que tothom entendrà igual, cadascú pot connectar els significats depenent d'allò que desperta dins seu.