- Data: 16/1/2021
- Lloc: #joemquedoacasa
Quarta Sessió Curs 2020-2021
En
educació infantil, es parla sovint del paper docent, en coneixem tot un
llistat d'adjectius que, segurament, fem servir en programacions,
documentacions i demés escrits. Coneixem la teoria dels atributs que
esperem que tingui l'adult. Però..., i nosaltres, com ens veiem com a mestres?
Quina paraula et defineix com a mestra?
Has dut a terme aquest exercici d'autoanàlisi? Com ens veiem a nosaltres mateixes? T'atreveixes a escriure el primer que et vingui al cap?
Revolució Vibració Inspiració Autenticitat Calma Afortunada Inconformista Il·lusió Aprenent Reflexiva Privilegiada Inicitaiva
La situació ens ha donat espai per reflexionar més que mai i, alhora, reinventar-nos. Fruit d'aquestes reflexions en diferents claustres, s'han trobat escoles que han pogut iniciar un procés de canvi, com el fet d'aprofitar més els espais exteriors... Per altra banda, malauradament, algunes escoles han fet un pas enrere.
"Tinc la sensació que el temps que estic amb els infants és com un oasi, com si res hagués canviat"
El
paper de l'adult és fonamental, ha de tenir una mirada atenta cap a
l'infant i a la comunitat educativa. Així ens ho han transmès els i les
mestres de diferents parts del món, escoles diverses, diferents
metodologies però una mateixa visió: una mirada plena de respecte cap a
la infància.
"La clave está en las personas, la mirada de cada persona"
"El principio básico de todo cambio es questionar lo que creo"
"El aprendizaje es una continua transformación"
"¿Qué estoy sintiendo yo cuando estoy educando?"
"No hay receta ni método para todos"
Aquest és el secret
Es pot educar de moltes maneres, però de cuidar només n'hi ha una. La base és tenir un bon cor, però tot té un procés. El primer pas és qüestionar-s'ho tot perquè cal trobar l'equilibri entre el pensament i l'acció.
Un altre punt clau és la comunitat, els pobles i ciutats són dels infants.
És realment així? Com a mestres obrim l'escola a la comunitat? Els habitants dels pobles i ciutats coneixen l'escola i què s'hi viu a dins? O només la coneixen "els usuaris"?
El fet que no es conegui l'escola, també fa que no se li doni valor i arribar a pensar que qualsevol persona pot estar amb la petita infància, que és una feina menor...
Ens preguntem si tothom pot ser mestre/a? Òbviament creiem que no, un NO rotund, llavors si li donem tant de valor a la nostra professió, ens formem com es mereixen els infants?
"Som un número, però som els que fem la societat. Fent, desfent, acompanyant.
Sempre el poble salva al poble."
Aquest "maltractament institucional" pot provocar certa apatia, resignació, conformisme, desgana... De fet, sembla que a les persones que cuiden vides no interessa cuidar-les, des de les posicions de poder no ens empoderen, deixant aquesta acte d'otorgar qualitat a la nostra tasca a la voluntat pròpia de cadascú, fent que moltes de nosaltres lluitem per aconseguir més que fets, utopies.
En una societat on només importa l'aquí i l'ara, nosaltres tenim clar que l'educació no pot alimentar-se d'aquesta imposició; l'educació necessita temps i hem d'aturar-nos a veure com estem invertint en el futur. És gairebé paradòxic que en un entorn tan capitalista no s'hagi detectat que l'educació dels seus ciutadans és la millor inversió si es vol ser una societat capacitada i competent.
Tornem a la cura...
"Educar s'hauria de canviar per la paraula cuidar, d'educar hi ha moltes maneres, de cuidar només hi ha una, o cuides o descuides"
I d'aquesta afirmació en podriem crear llargs debats, és per això que aquí la compartim.
Educar hi ha moltes maneres però quina és la que volem? Quina és la bona educació? Existeix una només?
L'educació que descuida o l'educació que cuida?
Volem una educació que té en compte a les persones que tenim davant, que té cura de cada acció, paraula, gest i entorn.
Com a professionals de l'educació i com a persones compromeses amb la societat, tenim la responsabilitat de lluitar per la infància. Per tota la infància, des de les primeres etapes fins a les més elevades. Ja que totes han de garantir la consideració que mereixen, sense educació no tenim res, i això cal que ho tinguem present.
Per què hem decidit ser mestres?
A aquesta pregunta podríem recorrer més sovint. Per retrobar-nos quan ens hem perdut, per assentar emocions, valors, i sobretot pensaments.
I per acabar la sessió... seguim estirant del fil dels nostres pensaments. I avui, ens proposem plantejar quins propòsits ens hem fet per aquest nou any que comença. Propòsits laborals, personals... Propostes per cuidar-nos, escoltar-nos i valorar-nos.
Si volem cuidar de la resta de persones, comencem per cuidar-nos a nosaltres, això és imprescindible.