- Data: 10/04/2021
- Lloc: #joemquedoacasa
Sisena Sessió Curs 2020-2021
Durant la sessió d'avui el debat gira entorn a una proposta que es repeteix a les diferents realitats educatives, any rere any:
Què en pensem de les assemblees?
Segons la definició del diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans es concreta assemblea per:
"1. assemblea
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Aplec de persones congregades per a deliberar, legislar, prendre acords. Assemblea de socis. Organisme d'una democràcia que té com a funció representar una determinada comunitat política, que exerceix la funció legislativa i té la potestat de controlar l'executiu. Assemblea de [...]"
Així doncs, partint d'aquesta conceptualització destaquem la idea de l'aplec de persones. Aquest aplec de persones inclou una trobada entre dos, tres o un petit grup. Amb un nombre reduït de persones també es consideraria assemblea?
Entenem per assemblea un espai de temps on el grup d'infants, juntament amb l'educadora, aprofiten per parlar sobre temes diversos, esmentar algun esdeveniment o fer el conegut "bon dia".
El "Bon dia"
D'aquest moment es desprenen moltes realitats i moltes mirades diverses. L'anomenat "bon dia" el podem entendre com una proposta repetitiva, mecànica i programada de principi a fi, que repetim any rere any sense qüestionar gaire més, on la mestra incita a cantar tots junts, respondre alguna pregunta, fer algun comentari.
Aquest ritual matiner es podria considerar una assemblea?
Quin paper i quin lloc tenen els infants en aquest tipus d'assemblea? I l'adult?
Partint de què totes les educadores presents del Grup de Treball considerem que l'infant es rep de manera individualitzada quan arriba a l'espai amb la persona que l'acompanya, que és saludat i acollit i també es produeix un breu intercanvi de comentaris entre l'adult i el mateix infant:
Quin sentit té fer una aturada en el temps per tornar a dir-nos bon dia, si ja hem fet una entrada personalitzada i autèntica per a cadascun?
Els infants de 0 a 3 anys necessiten fer-se conscients de quins infants estan a l'escola i quins a casa? Els nens i nenes de 3 a 6 anys necessiten posar el sol o el núvol en un mural, o parlar del temps en un espai de conversa, si és quelcom que poden evidenciar a partir de la roba que duen posada i "in situ" en sortir a fora?
El moment del bon dia, com molts d'altres, s'ha convertit en una motxilla que ens han fet fer de manera avorrida i repetitiva al llarg del curs i dels anys, especialment a l'etapa d'infantil.
Quantes mestres no han copiat aquest ritual sense parar-se a reflexionar sobre si escau fer-ho, sense tenir en compte les necessitats reals dels infants que tenen davant?
Cal donar un espai i un temps a aquesta rutina per encetar el dia?
Un cop et treus aquesta motxilla, esmenta una companya, et pot arribar a envair la sensació de "no fer res", aquest buit pot esdevenir un punt d'inflexió, una oportunitat per buscar alternatives o replantejar-te com planificar la jornada de manera que tot flueixi d'una forma més natural i quotidiana.
Ens hem parat a pensar qui té aquesta necessitat de grup, és dels adults o dels infants?
En el cas dels infants de 2 a 3 anys, encara no tenen la necessitat de grup i, en canvi, acostuma a ser l'etapa on es comença a reproduir aquests tipus de rutines. Es troben en un moment evolutiu on el joc espontani ha d'esdevenir l'essència del seu desenvolupament i on els moments de retrobament de grup costen de trobar sense forçar-los.
Massa vegades es posen en veu de l'infant necessitats (l'infant necessita això i allò altre). Quan en realitat qui té la necessitat és l'adult.
L'infant necessita aturar el seu ritme i el seu joc per asseure en rotllana més de 20 minuts quiet, callat i escoltant?
Si som realistes, quina porció de temps li queda a cada infant si volgués compartir alguna cosa? En comparació a l'espera i a l'escolta, quina és la seva franja de participació?
Sovint sentim allò de "respectar el torn de paraula", "saber esperar". Tenim dades científiques que posen sobre la taula la brevetat del temps d'espera dels infants. Per què obviem aquesta informació? Per què no tenim en compte la quantitat d'esperes que li exigeix el dia a dia a l'escola i que no són respectuoses amb el seu moment maduratiu?
Potser no és ell qui necessita aquest temps d'aturada, silenci i control.
Una altra companya esmenta que a la seva escola aprofiten els moments del àpats per donar espai a aquests retrobaments, a aquestes estones de diàleg, conversa i socialització.
Ens preguntem si l'estona dels àpats no és prou rica per si mateixa i no té uns objectius pedagògics definits?
Al llarg del dia, en certs moments l'adult sent que es produeix un descontrol, que el grup s'esvera, i cal reconduir-lo per tornar a crear un clima de calma. Per tant, ens adonem que és l'adult qui necessita aquest espai d'assemblea, sobretot quan sentim que es perd el control. Tornem a la necessitat adultcentrista. No seria més lògic detectar quins infants necessiten de l'intervenció adulta, que no pas tractar-los com un tot unificat?
A
l'infant cal acollir-lo en
individualitat, durant la primera etapa passen per l'anomenat i famós
egocentrisme i es troben en la necessitat d'evocar tot allò que viuen,
però cal
que sigui en un moment d'assemblea? Quan vols parlar d'un tema
important, busques
un amic o petit grup d'amics de confiança o ho fas en gran grup? Si
volem que els infants expressin allò que els interessa, els amoïna, "que
s'obrin", hauríem de cuidar molt d'oferir-los espais on es sentin
segurs i escoltats.
L'espera
Ens hem aturat a pensar en el temps d'espera que ha de sostenir un infant per poder participar en l'assemblea de tot el grup?
Durant aquests moments de retrobament les esperes que donen espai a la paraula són més llargues del que són capaços d'aguantar madurativament, per tant, cada paraula ha de ser acollida com un fet meravellós i únic.
Hi ha infants que tenen molta necessitat de parlar i tendeixen a monopolitzar les converses, o es queden a mitges per respectar que la resta també tingui la seva oportunitat. En canvi, pels que els hi costa, segurament no serà l'espai indicat per a ells.
Creiem importantíssim que cada infant trobi el seu moment per comunicar-se i sabem que no tots ho fan de la mateixa manera. Com als adults, no sempre és un bon moment, sobretot si no el triem nosaltres, en canvi, durant el dia sorgeixen ocasions en les quals ens bé de gust explicar alguna cosa. Els infants mereixen un adult atent que s'adapti a aquestes ocasions que de manera natural es produeixen. És molt més complicat que fer-los asseure tots alhora i dedicar un temps comú, però així no funciona la infància, ni les persones.
Per tant, una assemblea podria donar-se amb un petit grup d'infants en un moment espontani del dia a dia, fent que les trobades siguin moments reals: durant el joc (però sense destorbar-lo), aprofitant que durant el tastet de la fruita no estem tots alhora, buscant un moment que realment sigui significatiu per ells.
Aquestes trobades han de ser un moment de seguretat i confiança, de creixement de l'infant i d'autoconeixement dins del grup.
Així doncs, ens posicionem en la necessitat de garantir temps i espais de trobada, de relació, d'intercanvi i de complicitat. Cadascú amb el seu moment maduratiu i amb les seves inquietuds de relació i societat.
Podria ser aquest el principi de les assembleas?
Aquestes assembleas, o espais d'intercanvi, serien molt més significatives si partissin de les seves iniciatives. Reafirmant que el moment, el grup, el dia i els infants són diferents i únics. Tant és així, que no podrien existir dues assembleas iguals, oi?
Altres temes
El pensament i les reflexions no s'aturen... i fem un salt en el debat, dirigint-nos a un altre tema que ens genera interrogants: ELS NOMS DE LES ESTANCES, ELS NOMS DELS GRUPS.
Parlem dels noms de les estances, quin sentit tenen? Per què fem servir aquests noms i no uns altres?
En el moment en què decidim posar un nom ja els estem donant identitat. Una identitat no real pels infants, molts cops aquests noms els vénen donats, o els trien en una suposada majoria. En molts casos, arriba a ser un element poc significatiu per ells.
El primer que ens preocupa, és que aquests noms no garanteixen la individualitat de les persones que conformen el grup. En un moment en què l'infant està en l'etapa de l'egocentrisme, que el cridin per un nom genèric és no respectar-lo. "Els ocells, som-hi..."
Valorem que aquests noms poden ser representatius com a noms dels espais. Espai lila, espai de les llavors o espai de l'aigua... Més que no pas per designar la identitat d'un grup. No cridem als infants fent servir un nom genèric, sinó que anomenem l'espai fent servir un nom representatiu.
En moltes ocasions, la justificació de designar noms als grups es relaciona amb el debat de la pertinença de grup. El grup el determina un nom? Què entenem per grup?
Moltes reflexions queden en l'aire, donant lloc a una ebullició imparable de pensaments i interrogants. Dubtes que se'ns generen entrellaçant els discursos d'unes i d'altres... I el millor de tot és que sabem que el camí estarà ple d'aquestes incerteses i que bonic és poder compartir-les i regenerar-les plegades.
Quantes motxilles ens queden encara per treure per fer de l'escola un context real, significatiu i proper a la vida?
