- Data: 6/02/2021
- Lloc: #joemquedoacasa
Teixir és la paraula que ens defineix com a grup: som teixidores, fem xarxa, fem pinya, i construïm plegades un teixit que és una mica de totes. Cada trobada, cada pensament, cada reflexió compartida, ens facilita més eines per teixir un llenguatge propi, el nostre llenguatge, aquell que parla d'una manera d'estar, d'un fer, d'una manera d'acompanyar a la petita infànica i donar veu a la seva cultura. Un llenguatge que abans no teníem i que juntes anem construint fins a teixir un fil de seda.
Aquesta reflexió que ens fa créixer no s'atura mai. De vegades, s'arriba al compartir vivències, d'altres, a partir de lectures compartides, en aquesta ocasió, el debat l'ha provocat visonar unes imatges de mestres de diverses escoles. Una "cata a cegues", sense conèixer ni el centre ni l'educadora, deixant-nos portar pel que ens evoquen les imatges, sigui cert o no.
Com ens col·loquem a dins de l'estança?
Ens acostem als infants per parlar amb elles i ells, ho fem suaument i a la seva alçada? O bé ens dirigim cap a elles i ells des d'una certa distància que impliqui emprar un to de veu elevat?
"Tal com passa amb la posició que ocupem a l'estança, la manera com ens dirgim als infants implica una mirada respectuosa o una mirada adulcentrista."
La reflexió ens fa arribar a parlar de com la gestió del temps també parlar de quin adult som quan acompanyem a la infància... parlem de com un adult protagonista, és aquell que omple el temps per controlar el grup i evitar els conflictes.
Donem oportunitats perquè sorgeixin els conflictes? Els grups d'infants que conviuen amb els conflictes, són realment grups que estan aprenent a autogestionar-se, són grups on es donen les oportunitats per fer-ho, on es permet l'error.
"Però si no viuen amb els conflictes, com els gestionaran quan no hi hagi aquest adult que controli?"
Observem imatges on les mestres estan completament concentrades amb l'infant, en confiança total cap al desig d'aquest, on es demostra coherència i autenticitat, comunicació no verbal... On no apareix el judici adult sobre el perill.
Permetem el risc? És una pregunta que va lligada a la subjectivitat de cada persona, però permetem que l'infant en tingui?
"J.A. Marina (2011) ens parla de com els educadors hem de procurar que l'infant tingui l'oportunitat de generar idees i planificar la seva manera de dur-les a terme, estar en una bona forma creadora els permetrà construir la seva pròpia personalitat. Després, retirar-nos i empènyer a que inventin la seva pròpia vida."
La infància té un especial interès pel risc, quan s'exposen saben que poden fer-ho, que estan preparats, que són capaços... com més experiències de risc puguin tenir, més conscients seran les seves habilitats... Només necessiten la veu, mirada i presència d'un adult que els acompanyi amb confiança.
Ens preguntem si decidim no donar resposta a aquestes situacions que sorgeixen de l'imprevist, però si no ho fem per les nostres pors, estem respectant a l'infant?
"Existeix el risc amb presència?"
