TROBADA ABRIL

• Data: 10/04/2021
• Lloc: #joemquedoacasa 

Sisena Sessió Curs 2020-2021

Durant la sessió d'avui el debat gira entorn a una proposta que es repeteix a les diferents realitats educatives, any rere any:

Què en pensem de les assemblees?

Segons la definició del diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans es concreta assemblea per:

"1. assemblea  

Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)

Aplec de persones congregades per a deliberar, legislar, prendre acords. Assemblea de socis. Organisme d'una democràcia que té com a funció representar una determinada comunitat política, que exerceix la funció legislativa i té la potestat de controlar l'executiu.  Assemblea de [...]" 

Així doncs, partint d'aquesta conceptualització destaquem la idea de l'aplec de persones. Aquest aplec de persones inclou una trobada entre dos, tres o un petit grup. Amb un nombre reduït de persones també es consideraria assemblea?

Entenem per assemblea un espai de temps on el grup d'infants, juntament amb l'educadora, aprofiten per parlar sobre temes diversos, esmentar algun esdeveniment o fer el conegut "bon dia".

El "Bon dia"

D'aquest moment es desprenen moltes realitats i moltes mirades diverses. L'anomenat "bon dia" el podem entendre com una proposta repetitiva, mecànica i programada de principi a fi, que repetim any rere any sense qüestionar gaire més, on la mestra incita a cantar tots junts, respondre alguna pregunta, fer algun comentari.

 

Aquest ritual matiner es podria considerar una assemblea? 

Quin paper i quin lloc tenen els infants en aquest tipus d'assemblea? I l'adult? 

 

Partint de què totes les educadores presents del Grup de Treball considerem que l'infant es rep de manera individualitzada quan arriba a l'espai amb la persona que l'acompanya, que és saludat i acollit i també es produeix un breu intercanvi de comentaris entre l'adult i el mateix infant:

Quin sentit té fer una aturada en el temps per tornar a dir-nos bon dia, si ja hem fet una entrada personalitzada i autèntica per a cadascun? 

 

Els infants de 0 a 3 anys necessiten fer-se conscients de quins infants estan a l'escola i quins a casa? Els nens i nenes de 3 a 6 anys necessiten posar el sol o el núvol en un mural, o parlar del temps en un espai de conversa, si és quelcom que poden evidenciar a partir de la roba que duen posada i "in situ" en sortir a fora?

El moment del bon dia, com molts d'altres, s'ha convertit en una motxilla que ens han fet fer de manera avorrida i repetitiva al llarg del curs i dels anys, especialment a l'etapa d'infantil. 

 

Quantes mestres no han copiat aquest ritual sense parar-se a reflexionar sobre si escau fer-ho, sense tenir en compte les necessitats reals dels infants que tenen davant?

 

Cal donar un espai i un temps a aquesta rutina per encetar el dia?

Un cop et treus aquesta motxilla, esmenta una companya, et pot arribar a envair la sensació de "no fer res", aquest buit pot esdevenir un punt d'inflexió, una oportunitat per buscar alternatives o replantejar-te com planificar la jornada de manera que tot flueixi d'una forma més natural i quotidiana.

Ens hem parat a pensar qui té aquesta necessitat de grup, és dels adults o dels infants?

En el cas dels infants de 2 a 3 anys, encara no tenen la necessitat de grup i, en canvi, acostuma a ser l'etapa on es comença a reproduir aquests tipus de rutines. Es troben en un moment evolutiu on el joc espontani ha d'esdevenir l'essència del seu desenvolupament i on els moments de retrobament de grup costen de trobar sense forçar-los.

Massa vegades es posen en veu de l'infant necessitats (l'infant necessita això i allò altre). Quan en realitat qui té la necessitat és l'adult. 

 

L'infant necessita aturar el seu ritme i el seu joc per asseure en rotllana més de 20 minuts quiet, callat i escoltant? 

 

Si som realistes,  quina porció de temps li queda a cada infant si volgués compartir alguna cosa? En comparació a l'espera i a l'escolta, quina és la seva franja de participació? 

 

Sovint sentim allò de "respectar el torn de paraula", "saber esperar". Tenim dades científiques que posen sobre la taula la brevetat del temps d'espera dels infants. Per què obviem aquesta informació? Per què no tenim en compte la quantitat d'esperes que li exigeix el dia a dia a l'escola i que no són respectuoses amb el seu moment maduratiu?

 

Potser no és ell qui necessita aquest temps d'aturada, silenci i control.

Una altra companya esmenta que a la seva escola aprofiten els moments del àpats per donar espai a aquests retrobaments, a aquestes estones de diàleg, conversa i socialització.

 

Ens preguntem si l'estona dels àpats no és prou rica per si mateixa i no té uns objectius pedagògics definits?  

Al llarg del dia, en certs moments l'adult sent que es produeix un descontrol, que el grup s'esvera, i cal reconduir-lo per tornar a crear un clima de calma. Per tant, ens adonem que és l'adult qui necessita aquest espai d'assemblea, sobretot quan sentim que es perd el control. Tornem a la necessitat adultcentrista. No seria més lògic detectar quins infants necessiten de l'intervenció adulta, que no pas tractar-los com un tot unificat?

 

A l'infant cal acollir-lo en individualitat, durant la primera etapa passen per l'anomenat i famós egocentrisme i es troben en la necessitat d'evocar tot allò que viuen, però cal que sigui en un moment d'assemblea? Quan vols parlar d'un tema important, busques un amic o petit grup d'amics de confiança o ho fas en gran grup? Si volem que els infants expressin allò que els interessa, els amoïna, "que s'obrin", hauríem de cuidar molt d'oferir-los espais on es sentin segurs i escoltats.

 

 

L'espera

 

Ens hem aturat a pensar en el temps d'espera que ha de sostenir un infant per poder participar en l'assemblea de tot el grup?

Durant aquests moments de retrobament les esperes que donen espai a la paraula són més llargues del que són capaços d'aguantar madurativament, per tant, cada paraula ha de ser acollida com un fet meravellós i únic. 

 

Hi ha infants que tenen molta necessitat de parlar i tendeixen a monopolitzar les converses, o es queden a mitges per respectar que la resta també tingui la seva oportunitat. En canvi, pels que els hi costa, segurament no serà l'espai indicat per a ells. 

Creiem importantíssim que cada infant trobi el seu moment per comunicar-se i sabem que no tots ho fan de la mateixa manera. Com als adults, no sempre és un bon moment, sobretot si no el triem nosaltres, en canvi, durant el dia sorgeixen ocasions en les quals ens bé de gust explicar alguna cosa. Els infants mereixen un adult atent que s'adapti a aquestes ocasions que de manera natural es produeixen. És molt més complicat que fer-los asseure tots alhora i dedicar un temps comú, però així no funciona la infància, ni les persones.

Per tant, una assemblea podria donar-se amb un petit grup d'infants en un moment espontani del dia a dia, fent que les trobades siguin moments reals: durant el joc (però sense destorbar-lo), aprofitant que durant el tastet de la fruita no estem tots alhora, buscant un moment que realment sigui significatiu per ells.

 

Aquestes trobades han de ser un moment de seguretat i confiança, de creixement de l'infant i d'autoconeixement dins del grup.

Així doncs, ens posicionem en la necessitat de garantir temps i espais de trobada, de relació, d'intercanvi i de complicitat. Cadascú amb el seu moment maduratiu i amb les seves inquietuds de relació i societat. 

 

Podria ser aquest el principi de les assembleas?

Aquestes assembleas, o espais d'intercanvi, serien molt més significatives si partissin de les seves iniciatives. Reafirmant que el moment, el grup, el dia i els infants són diferents i únics. Tant és així, que no podrien existir dues assembleas iguals, oi?

Altres temes

El pensament i les reflexions no s'aturen... i fem un salt en el debat, dirigint-nos a un altre tema que ens genera interrogants: ELS NOMS DE LES ESTANCES, ELS NOMS DELS GRUPS.

Parlem dels noms de les estances, quin sentit tenen? Per què fem servir aquests noms i no uns altres? 

En el moment en què decidim posar un nom ja els estem donant identitat. Una identitat no real pels infants, molts cops aquests noms els vénen donats, o els trien en una suposada majoria. En molts casos, arriba a ser un element poc significatiu per ells.

El primer que ens preocupa, és que aquests noms no garanteixen la individualitat de les persones que conformen el grup. En un moment en què l'infant està en l'etapa de l'egocentrisme, que el cridin per un nom genèric és no respectar-lo. "Els ocells, som-hi..."

 

Valorem que aquests noms poden ser representatius com a noms dels espais. Espai lila, espai de les llavors o espai de l'aigua... Més que no pas per designar la identitat d'un grup. No cridem als infants fent servir un nom genèric, sinó que anomenem l'espai fent servir un nom representatiu.

En moltes ocasions, la justificació de designar noms als grups es relaciona amb el debat de la pertinença de grup. El grup el determina un nom? Què entenem per grup?

Moltes reflexions queden en l'aire, donant lloc a una ebullició imparable de pensaments i interrogants. Dubtes que se'ns generen entrellaçant els discursos d'unes i d'altres... I el millor de tot és que sabem que el camí estarà ple d'aquestes incerteses i que bonic és poder compartir-les i regenerar-les plegades. 

Quantes motxilles ens queden encara per treure per fer  de l'escola un context real, significatiu i proper a la vida?

PRIMERA TROBADA D'UN CURS INCERT

• Data: 17/10/2020
• Lloc: #joemquedoacasa 

Primera Sessió Curs 2020-2021

Encetem la primera trobada del nou curs. Davant de la situació actual que estem vivint seguim connectades a través de les plataformes digitals, cal dir, que la majoria ja ens hem acostumat i encara que sigui a través de les diferents pantalles de casa nostra no perdem l'essència de grup i la calidesa que caracteritza a les teixidores. 

Aquest inici ha estat, a cada una de les diferents escoles, un cúmul d'incerteses. Normatives, protocols...per tal d'adaptar-nos al moment que estem vivint, sembla que totes les mesures d'higiene i seguretat s'han convertit en el principal objectiu de molts centres. Després de compartir les nostres vivències ens adonem, un cop més, del potencial que tenim com a grup humà, com davant de les resiliències som capaces de reinvertar-nos i sobretot de buscar, entre els grisos del panorama, un alè de llum per tal de no perdre l'essència del que nosaltres estimem i creiem. 

Tal com va dir Steiner: 

"Allò que és important, s'esdevé lentament"

I ara sembla que costi parlar del temps, de la importància del fer sense pressa, de l'ambient de calma tan necessari a les escoles i a les aules, al ritme que respecte als infants; en canvi, ens hem vist ajustant-nos a la situació a correcuita per tal de garantir, dins de la mesura possible, la normalitat que tant han trobat a faltar els infants durant aquests mesos. 

Aquest cop la trobada està centrada en l'adult. 

 

"Quina mirada ha de tenir l'adult cap a la infància per fer un acompanyament proper, real i amb sentit?" 

Enriquim les nostres reflexions acompanyant-nos de la lectura de l'article "Els pensaments que sustenten l'acció educativa" de C. Rinaldi.

 

Comencem fent tres petits grups per tal de donar espai i veu a totes, més tard posem totes les reflexions que han anat sorgint en comú. 

Parlem sobre l'escolta, una de les accions educatives més importants, una escolta múltiple i sincera que ens porti a l'aquí i l'ara del moment, una escolta que doni valor a la veu de la infància i alhora a la professió del mestre. Una escolta sincera va acompanyada de la recerca de preguntes i necessitats reals que sorgeixen dels infants. 

"Ens interessa més que els nostres infants siguin fàbriques de preguntes, que no pas de respostes" 

Jauem Balmes (1810-1848). 

La mirada ha d'anar sempre cap a l'infant, l'observació també ha de formar part de l'aquí i de l'ara, per tant no podem fer un acompanyament real si només valorem el resultat i no el procés dels aprenentatges. Aquesta mirada no ha d'anar més enllà que cap a l'infant, partint de la base de la subjectivitat d'aquesta, entenem que cada mestre, de la mateixa manera que cadascuna de nosaltres té un bagatge i aquest condiciona la nostra manera de ser i actuar cada cop que ens trobem davant d'un infant. 

"Un mestre potent farà un infant potent"

L'equip també esdevé una peça clau en aquest acompanyament, la interpretació col.lectiva és fonamental. Per fer un acompanyament que realment tingui sentit, les famílies han de tenir cabuda dins d'aquest. Com a equip sorgeix la idea de compartir, on cada membre pugui exposar el seu punt de partida i buscar plegats objectius comuns o ponts de contacte. I dins de l'equip estimar l'error, una feina tan humana sempre va acompanyada d'equivocacions, però si trobem l'error com a atractiu ens pot ajudar a aprendre com a punt de reflexió i d'embranzida per avançar. 

Totes aquestes reflexions han sorgit d'una pregunta, igual que quan a Isidore Rabí, premi Nobel de física li van preguntar què l'havia ajudat a ser científic respongué: 

"Al sortir de l'escola, totes les mares jueves de Broklin preguntaven als seus fills: 

Què has après avui a l'escola?

En canvi la meva mare deia: 

Izzi, t'has plantejat avui alguna bona pregunta?"

TROBADA MAIG

• Data: 02/05/2020
• Lloc: #joemquedoacasa 

Setena sessió

Seguim confinades i treballant coordinant-nos via whatsapp, e-mail, Drive, Google docs... Ara més que mai, fem servir tots els canals coneguts i desconeguts per mantenir el nostre ritme de treball i no perdre el fil de la reflexió conjunta, que mai s'atura.

Cada trobada aprofitem per compartir lectures, informacions i altres esdeveniments que ens afecten com a mestres. A més, tot allò que ens relaciona amb Reggio que ens ajuda a enriquir-nos en la nostra fita de trobar-ne l'essència. En aquesta ocasió hem decidit donar veu a l'Andrea, una estudiant del doble Grau de Mestre d'educació Infantil i Primària a la Universitat de Barcelona, que ens va explicar que al seu TFG (Treball de Fi de Grau) pretenia establir unes línies d'actuació orientatives per desenvolupar la documentació pedagògica (entesa a l'estil de la pedagogia Reggiana) a les escoles d'educació primària.

Per assolir aquest objectiu, volia comptar amb l'experiència de docents que coneguin i treballin la documentació en el seu dia a dia a l'escola des de la mirada reggiana, i així va contactar amb el nostre grup de treball. Donada la situació excepcional, en comptes de convidar-la a una sessió i xerrar amb ella, ens va fer arribar un qüestionari que ens va servir de punt de partida per reprendre la reflexió entorn un dels temes cabdals que hem debatut al llarg dels anys: la documentació pedagògica.  

"Tot allò que no es veu no existeix" 
(Loris Malaguzzi)

Si partim d'aquesta coneguda premissa per parlar de documentació, ens sobren els motius perquè aquesta acció formi part de l'acció educativa i es faci amb el rigor i la qualitat que mereix tot allò que incideix en la tasca de fer de mestre.

“A documentar s'aprèn documentant sense por a sentir-se jutjada, aprendre a fer fotografies o seure davant l'ordinador i començar a posar paraules".
(Eva Sargatal, 2020).

Quin valor té la documentació i quin és l'impacte que té en la manera d'educar del mestre/a?

La documentació és la que dóna la rigorositat pedagògica a la nostra feina, com a mestres ens hem d'aturar i observar.

Observar per comprendre, per conèixer, per generar noves idees, per transformar la realitat que estem veient. L'observació constant de les condicions i els processos, per meravellar-te de tota acció i de la informació que ens donen els infants a través dels seus comportaments.

Llavors ens fem la pregunta:

Sabem observar? A vegades no sabem com hem de documentar ni el perquè. L'observació va més enllà, és un exercici de presència i d'interès, no exempt de subjectivitat, però necessitem aturar-nos i deixar-nos fascinar pel món de la infància. Hem d'exercir allò que deia Tonucci: "mirar amb ulls de nena, mirar amb ulls de nen".

Tal com diu la Patri, moltes vegades em veig reflectida a mi mateixa i d'altres sento angoixa, ningú ens ha ensenyat ni ens ensenya a observar i observar-nos.

“Els mestres aprenen mitjançant l'observació per després desenvolupar els seus propis projectes de creació".

(Loris Malaguzzi)

"Observar genera preguntes i aquestes ajuden a arriscar el segur per assumir dubte".
(Eva Sargatal, 2020)

Observem per documentar i documentem per donar visibilitat i exclusivitat a cada infant i als seus processos.

Són moltes les respostes que van sorgint encara que les preguntes segueixen bullint.

• Documentem per avaluar i superar reptes
• Per donar rigorositat
• Per meravellar-nos de cada moment
• Per l'autoaprenentatge
• Per anar més enllà i estirar el fil
• Per donar identitat
• Per remoure
• Per relacionar-nos
• Per tenir l'oportunitat de preguntar-nos
• Per cercar l'essència...

"La documentación pedagógica es una estrategia de pensamiento que puede contribuir a dar calidad a la educación. Capaz de dar identidad y transformar de forma positiva las experiencias educativas de la infancia".

(Gino Ferri, 2015)

Però com diu la Natàlia, els valors de la documentació els coneixem, ara bé, ho fem?, documentem per moda?

La Yoli afirma que no tot es pot incloure dins la documentació, i es pregunta: reflexionar és documentar? Fer observacions en l'àmbit personal formaria part de la documentació? 

No tot és documentable i no ens hem d'obsessionar amb omplir blocs de paraules buides, ni papers que queden oblidats al final de la llibreta, això fa que l'essència de la documentació es perdi. 
La Rosa reflexiona sobre si ens permetem un espai en el temps d'escola i en equip per reflexionar i organitzar el que documentem.

Així i tot, molts cops sentim la por de començar, i només cal llençar-se.

Documentar pot semblar començar a construir la casa per la teulada, és com agafar per primer cop un diari i no entendre res del que llegeixes, de mica en mica, gràcies a la pràctica, pots acabar parlant de política, diu la Sara.

Cal agafar confiança en nosaltres i en l'equip, els inicis poden no ser massa satisfactoris, l'important és fer-ho! No existeix una única manera de documentar i cal explorar per trobar la nostra, recolzant-nos en la força de l'equip, ja que de manera individual la imatge i l'observació quedarà molt limitada.

Aquí, en aquest enllaç, podeu veure un exemple d'observació on la Soraya i la Patri ens conviden a gaudir i valorar instants de la seva escola que els han servit de reflexió i aprofundiment de la seva pròpia realitat. Un bon exemple de tot el que hem anat parlant durant la trobada. 

De la mateixa manera que fem amb els infants, també és important acompanyar a aquells companys o companyes que s'enfronten al repte de documentar per primer cop.

En aquest espai ens ve molt de gust compartir-vos una delicada i cuidada anècdota. Instants mirats amb cura i editats amb estima perquè arribin en forma de regal. Un detall que esperem que serveixi d'ales perquè volar en el fascinant món de la documentació esdevingui, no sols necessari, sinó també plaent. Podeu veure'l en format vídeo en aquest enllaç.    

La documentació presentada és un petit treball a quatre mans sorgit a partir de l'excusa d'emular una imatge de Bruno Munari dins un context d'infància confinada. La Xell i la Sara han volgut deixar la seva empremta endinsant-se en un univers poètic i metafòric que per a elles té molt de sentit. És la seva manera d'entendre la infància, com un relat on la sensibilitat i la fantasia juguen un paper principal. No és un missatge que tothom entendrà igual, cadascú pot connectar els significats depenent d'allò que desperta dins seu.