TROBADA ABRIL

• Data: 10/04/2021
• Lloc: #joemquedoacasa 

Sisena Sessió Curs 2020-2021

Durant la sessió d'avui el debat gira entorn a una proposta que es repeteix a les diferents realitats educatives, any rere any:

Què en pensem de les assemblees?

Segons la definició del diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans es concreta assemblea per:

"1. assemblea  

Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)

Aplec de persones congregades per a deliberar, legislar, prendre acords. Assemblea de socis. Organisme d'una democràcia que té com a funció representar una determinada comunitat política, que exerceix la funció legislativa i té la potestat de controlar l'executiu.  Assemblea de [...]" 

Així doncs, partint d'aquesta conceptualització destaquem la idea de l'aplec de persones. Aquest aplec de persones inclou una trobada entre dos, tres o un petit grup. Amb un nombre reduït de persones també es consideraria assemblea?

Entenem per assemblea un espai de temps on el grup d'infants, juntament amb l'educadora, aprofiten per parlar sobre temes diversos, esmentar algun esdeveniment o fer el conegut "bon dia".

El "Bon dia"

D'aquest moment es desprenen moltes realitats i moltes mirades diverses. L'anomenat "bon dia" el podem entendre com una proposta repetitiva, mecànica i programada de principi a fi, que repetim any rere any sense qüestionar gaire més, on la mestra incita a cantar tots junts, respondre alguna pregunta, fer algun comentari.

 

Aquest ritual matiner es podria considerar una assemblea? 

Quin paper i quin lloc tenen els infants en aquest tipus d'assemblea? I l'adult? 

 

Partint de què totes les educadores presents del Grup de Treball considerem que l'infant es rep de manera individualitzada quan arriba a l'espai amb la persona que l'acompanya, que és saludat i acollit i també es produeix un breu intercanvi de comentaris entre l'adult i el mateix infant:

Quin sentit té fer una aturada en el temps per tornar a dir-nos bon dia, si ja hem fet una entrada personalitzada i autèntica per a cadascun? 

 

Els infants de 0 a 3 anys necessiten fer-se conscients de quins infants estan a l'escola i quins a casa? Els nens i nenes de 3 a 6 anys necessiten posar el sol o el núvol en un mural, o parlar del temps en un espai de conversa, si és quelcom que poden evidenciar a partir de la roba que duen posada i "in situ" en sortir a fora?

El moment del bon dia, com molts d'altres, s'ha convertit en una motxilla que ens han fet fer de manera avorrida i repetitiva al llarg del curs i dels anys, especialment a l'etapa d'infantil. 

 

Quantes mestres no han copiat aquest ritual sense parar-se a reflexionar sobre si escau fer-ho, sense tenir en compte les necessitats reals dels infants que tenen davant?

 

Cal donar un espai i un temps a aquesta rutina per encetar el dia?

Un cop et treus aquesta motxilla, esmenta una companya, et pot arribar a envair la sensació de "no fer res", aquest buit pot esdevenir un punt d'inflexió, una oportunitat per buscar alternatives o replantejar-te com planificar la jornada de manera que tot flueixi d'una forma més natural i quotidiana.

Ens hem parat a pensar qui té aquesta necessitat de grup, és dels adults o dels infants?

En el cas dels infants de 2 a 3 anys, encara no tenen la necessitat de grup i, en canvi, acostuma a ser l'etapa on es comença a reproduir aquests tipus de rutines. Es troben en un moment evolutiu on el joc espontani ha d'esdevenir l'essència del seu desenvolupament i on els moments de retrobament de grup costen de trobar sense forçar-los.

Massa vegades es posen en veu de l'infant necessitats (l'infant necessita això i allò altre). Quan en realitat qui té la necessitat és l'adult. 

 

L'infant necessita aturar el seu ritme i el seu joc per asseure en rotllana més de 20 minuts quiet, callat i escoltant? 

 

Si som realistes,  quina porció de temps li queda a cada infant si volgués compartir alguna cosa? En comparació a l'espera i a l'escolta, quina és la seva franja de participació? 

 

Sovint sentim allò de "respectar el torn de paraula", "saber esperar". Tenim dades científiques que posen sobre la taula la brevetat del temps d'espera dels infants. Per què obviem aquesta informació? Per què no tenim en compte la quantitat d'esperes que li exigeix el dia a dia a l'escola i que no són respectuoses amb el seu moment maduratiu?

 

Potser no és ell qui necessita aquest temps d'aturada, silenci i control.

Una altra companya esmenta que a la seva escola aprofiten els moments del àpats per donar espai a aquests retrobaments, a aquestes estones de diàleg, conversa i socialització.

 

Ens preguntem si l'estona dels àpats no és prou rica per si mateixa i no té uns objectius pedagògics definits?  

Al llarg del dia, en certs moments l'adult sent que es produeix un descontrol, que el grup s'esvera, i cal reconduir-lo per tornar a crear un clima de calma. Per tant, ens adonem que és l'adult qui necessita aquest espai d'assemblea, sobretot quan sentim que es perd el control. Tornem a la necessitat adultcentrista. No seria més lògic detectar quins infants necessiten de l'intervenció adulta, que no pas tractar-los com un tot unificat?

 

A l'infant cal acollir-lo en individualitat, durant la primera etapa passen per l'anomenat i famós egocentrisme i es troben en la necessitat d'evocar tot allò que viuen, però cal que sigui en un moment d'assemblea? Quan vols parlar d'un tema important, busques un amic o petit grup d'amics de confiança o ho fas en gran grup? Si volem que els infants expressin allò que els interessa, els amoïna, "que s'obrin", hauríem de cuidar molt d'oferir-los espais on es sentin segurs i escoltats.

 

 

L'espera

 

Ens hem aturat a pensar en el temps d'espera que ha de sostenir un infant per poder participar en l'assemblea de tot el grup?

Durant aquests moments de retrobament les esperes que donen espai a la paraula són més llargues del que són capaços d'aguantar madurativament, per tant, cada paraula ha de ser acollida com un fet meravellós i únic. 

 

Hi ha infants que tenen molta necessitat de parlar i tendeixen a monopolitzar les converses, o es queden a mitges per respectar que la resta també tingui la seva oportunitat. En canvi, pels que els hi costa, segurament no serà l'espai indicat per a ells. 

Creiem importantíssim que cada infant trobi el seu moment per comunicar-se i sabem que no tots ho fan de la mateixa manera. Com als adults, no sempre és un bon moment, sobretot si no el triem nosaltres, en canvi, durant el dia sorgeixen ocasions en les quals ens bé de gust explicar alguna cosa. Els infants mereixen un adult atent que s'adapti a aquestes ocasions que de manera natural es produeixen. És molt més complicat que fer-los asseure tots alhora i dedicar un temps comú, però així no funciona la infància, ni les persones.

Per tant, una assemblea podria donar-se amb un petit grup d'infants en un moment espontani del dia a dia, fent que les trobades siguin moments reals: durant el joc (però sense destorbar-lo), aprofitant que durant el tastet de la fruita no estem tots alhora, buscant un moment que realment sigui significatiu per ells.

 

Aquestes trobades han de ser un moment de seguretat i confiança, de creixement de l'infant i d'autoconeixement dins del grup.

Així doncs, ens posicionem en la necessitat de garantir temps i espais de trobada, de relació, d'intercanvi i de complicitat. Cadascú amb el seu moment maduratiu i amb les seves inquietuds de relació i societat. 

 

Podria ser aquest el principi de les assembleas?

Aquestes assembleas, o espais d'intercanvi, serien molt més significatives si partissin de les seves iniciatives. Reafirmant que el moment, el grup, el dia i els infants són diferents i únics. Tant és així, que no podrien existir dues assembleas iguals, oi?

Altres temes

El pensament i les reflexions no s'aturen... i fem un salt en el debat, dirigint-nos a un altre tema que ens genera interrogants: ELS NOMS DE LES ESTANCES, ELS NOMS DELS GRUPS.

Parlem dels noms de les estances, quin sentit tenen? Per què fem servir aquests noms i no uns altres? 

En el moment en què decidim posar un nom ja els estem donant identitat. Una identitat no real pels infants, molts cops aquests noms els vénen donats, o els trien en una suposada majoria. En molts casos, arriba a ser un element poc significatiu per ells.

El primer que ens preocupa, és que aquests noms no garanteixen la individualitat de les persones que conformen el grup. En un moment en què l'infant està en l'etapa de l'egocentrisme, que el cridin per un nom genèric és no respectar-lo. "Els ocells, som-hi..."

 

Valorem que aquests noms poden ser representatius com a noms dels espais. Espai lila, espai de les llavors o espai de l'aigua... Més que no pas per designar la identitat d'un grup. No cridem als infants fent servir un nom genèric, sinó que anomenem l'espai fent servir un nom representatiu.

En moltes ocasions, la justificació de designar noms als grups es relaciona amb el debat de la pertinença de grup. El grup el determina un nom? Què entenem per grup?

Moltes reflexions queden en l'aire, donant lloc a una ebullició imparable de pensaments i interrogants. Dubtes que se'ns generen entrellaçant els discursos d'unes i d'altres... I el millor de tot és que sabem que el camí estarà ple d'aquestes incerteses i que bonic és poder compartir-les i regenerar-les plegades. 

Quantes motxilles ens queden encara per treure per fer  de l'escola un context real, significatiu i proper a la vida?

TROBADA FEBRER

• Data: 6/02/2021
• Lloc: #joemquedoacasa 

Cinquena Sessió Curs 2020-2021

Estic llegint un àlbum il·lustrat bell, poètic, inspirador. De sobte, les paraules em fan connectar d'immediat amb vosaltres, companyes teixidores, un text que és com un bri de fil repenjat sobre el meu palmell, esperant que em decideixi a estirar d'ell.

Teixir és la paraula que ens defineix com a grup: som teixidores, fem xarxa, fem pinya, i construïm plegades un teixit que és una mica de totes. Cada trobada, cada pensament, cada reflexió compartida, ens facilita més eines per teixir un llenguatge propi, el nostre llenguatge, aquell que parla d'una manera d'estar, d'un fer, d'una manera d'acompanyar a la petita infànica i donar veu a la seva cultura. Un llenguatge que abans no teníem i que juntes anem construint fins a teixir un fil de seda. 

Aquesta reflexió que ens fa créixer no s'atura mai. De vegades, s'arriba al compartir vivències, d'altres, a partir de lectures compartides, en aquesta ocasió, el debat l'ha provocat visonar unes imatges de mestres de diverses escoles. Una "cata a cegues", sense conèixer ni el centre ni l'educadora, deixant-nos portar pel que ens evoquen les imatges, sigui cert o no.

Observar detingudament, analitzar i posar paraules al que ens remou en veure  aquestes imatges.

Com ens col·loquem a dins de l'estança?

La nostra posició a l'espai, l'alçada i la manera d'asseure marcarà la projecció que fem cap a l'infant. 

El veiem com a protagonista, capaç de construir el seu propi aprenentatge? O som nosaltres les protagonistes i tenim la necessitat d'ensenyar i ocupar tot el temps perquè no creiem en l'infant capaç? 

"Podem disposar d'espais i materials molt acurats, però d'una acció de l'adult del tot descuidada."

Oferim una proximitat discreta i a l'abast de les seves necessitats? Estem suficientment disponibles per poder oferir la nostra presència, mirada, mà i braços?

"On ens situem i com, parla del nostre estar, de la nostra presència i de com serà el nostre acompanyament en els diferents moments quotidians."

En relació a aquest aspecte ens ve al cap l'article Quan la mestra està asseguda. Vidiella,R. (2012). Quan la mestra està asseguda. Guix d'infantil, núm. 66, pàg 45. 

"La presència d'una mestra o d'un mestre assegut i amb actitud serena fa que l'infant senti la seguretat i el benestar en la persona que suubstitueix la seva família mentre aquesta no hi és i pugui gaudir del joc i la convivènciaen pau." 

Rosa Vidiella, Maig 2012

La posició, l'espai que ocupa són aspectes rellevants i que ens han permès reflexionar, com també ho ha estat la comunicació. La comunicació verbal i no verbal tenen un paper cabdal en el dia a dia. 

Com ens dirigim als infants?

Ens acostem als infants per parlar amb elles i ells, ho fem suaument i a la seva alçada? O bé ens dirigim cap a elles i ells des d'una certa distància que impliqui emprar un to de veu elevat?

"Tal com passa amb la posició que ocupem a l'estança, la manera com ens dirgim als infants implica una mirada respectuosa o una mirada adulcentrista."

En aquest apropament som plenament conscients que nosaltres com a mestres, no som les mateixes any rere any, anem modificant la nostra manera de ser i de fer. No som la mateixa persona en un grup i/o en un altre, ja que cada grup i cada curs és diferent, i per tant, la nostra actitud es va modificant. 

Com és la gestió del temps dels infants?

La reflexió ens fa arribar a parlar de com la gestió del temps també parlar de quin adult som quan acompanyem a la infància... parlem de com un adult protagonista, és aquell que omple el temps per controlar el grup i evitar els conflictes.
Donem oportunitats perquè sorgeixin els conflictes? Els grups d'infants que conviuen amb els conflictes, són realment grups que estan aprenent a autogestionar-se, són grups on es donen les oportunitats per fer-ho, on es permet l'error.

"Però si no viuen amb els conflictes, com els gestionaran quan no hi hagi aquest adult que controli?"

Com concebem el risc?

 

Observem imatges on les mestres estan completament concentrades amb l'infant, en confiança total cap al desig d'aquest, on es demostra coherència i autenticitat, comunicació no verbal... On no apareix el judici adult sobre el perill.
Permetem el risc? És una pregunta que va lligada a la subjectivitat de cada persona, però permetem que l'infant en tingui?

"J.A. Marina (2011) ens parla de com els educadors hem de procurar que l'infant tingui l'oportunitat de generar idees i planificar la seva manera de dur-les a terme, estar en una bona forma creadora els permetrà construir la seva pròpia personalitat. Després, retirar-nos i empènyer a que inventin la seva pròpia vida."

La infància té un especial interès pel risc, quan s'exposen saben que poden fer-ho, que estan preparats, que són capaços... com més experiències de risc puguin tenir, més conscients seran les seves habilitats... Només necessiten la veu, mirada i presència d'un adult que els acompanyi amb confiança.   

Ens preguntem si decidim no donar resposta a aquestes situacions que sorgeixen de l'imprevist, però si no ho fem per les nostres pors, estem respectant a l'infant?

"Existeix el risc amb presència?"

La nostra autoavaluació és constant?

Acabem la trobada sent conscients del nivell d'autoexigència que tenim.

Som mestres, professionals... però també som persones. Amb això no volem dir que tot s'hi val, quan hi ha la formació i la mirada respectuosa... arriba l'autenticitat.

L'autenticitat de ser tu mateixa, l'autenticitat de comportar-te diferent segons els interessos del grup.

Tal com permetem als infants equivocar-se, ens ho permetem a nosaltres mateixes?

No hem de perdre la nostra essència com a persones per voler reproduir un "patró forçat" que ve donat de lectures i reflexions al voltant del nostre acompanyament.

Aquesta autoexigència va de la mà, perquè sabem que tenim la responsabilitat més gran de la societat. 

"Educar és l'únic treball amb la finalitat de canviar el cervell humà cada dia. Hem de tenir-ho sempre present per tal de no ser uns irresponsables."  J.A. Marina, El cerebro infantil: La gran oportunidad, 2011.  

A la nostra vida com a mestres hem de ser autèntiques.

TROBADA GENER

• Data: 16/1/2021
• Lloc: #joemquedoacasa 

Quarta Sessió Curs 2020-2021

En educació infantil, es parla sovint del paper docent, en coneixem tot un llistat d'adjectius que, segurament, fem servir en programacions, documentacions i demés escrits. Coneixem la teoria dels atributs que esperem que tingui l'adult. Però..., i nosaltres, com ens veiem com a mestres?

 

Quina paraula et defineix com a mestra?

 

Has dut a terme aquest exercici d'autoanàlisi?  Com ens veiem a nosaltres mateixes? T'atreveixes a escriure el primer que et vingui al cap?

Revolució Vibració Inspiració Autenticitat Calma Afortunada Inconformista Il·lusió Aprenent Reflexiva Privilegiada Inicitaiva

Comencem un nou any i continuem de manera virtual, la reflexió no s'atura. Amb aquestes paraules ens adonem que, malgrat totes les restriccions i protocols per prevenir la COVID-19, hem aconseguit que la personalitat de les aules i els espais continuïn amb el mateix caliu de sempre.

 

La situació ens ha donat espai per reflexionar més que mai i, alhora, reinventar-nos. Fruit d'aquestes reflexions en diferents claustres, s'han trobat escoles que han pogut iniciar un procés de canvi, com el fet d'aprofitar més els espais exteriors... Per altra banda, malauradament, algunes escoles han fet un pas enrere.

"Tinc la sensació que el temps que estic amb els infants és com un oasi, com si res hagués canviat"

Per continuar reflexionant sobre el paper docent, visionem "La educación prohibida. Bloque 4: Los docentes", on mestres de diversos països i contextos, comparteixen les seves reflexions entorn a la figura del docent. Les seves aportacions ens serviran per seguir debatent, aprofundint i analitzant les nostres funcions, les de les persones que estem dins les escoles o centres educatius, al costat dels infants i les seves famílies.

El paper de l'adult és fonamental, ha de tenir una mirada atenta cap a l'infant i a la comunitat educativa. Així ens ho han transmès els i les mestres de diferents parts del món, escoles diverses, diferents metodologies però una mateixa visió: una mirada plena de respecte cap a la infància.

 

"La clave está en las personas, la mirada de cada persona" 

"El principio básico de todo cambio es questionar lo que creo"

"El aprendizaje es una continua transformación"

"¿Qué estoy sintiendo yo cuando estoy educando?"

"No hay receta ni método para todos"

Aquest és el secret

Es pot educar de moltes maneres, però de cuidar només n'hi ha una. La base és tenir un bon cor, però tot té un procés. El primer pas és qüestionar-s'ho tot perquè cal trobar l'equilibri entre el pensament i l'acció. 

Ser comunitat

Un altre punt clau és la comunitat, els pobles i ciutats són dels infants.

És realment així? Com a mestres obrim l'escola a la comunitat? Els habitants dels pobles i ciutats coneixen l'escola i què s'hi viu a dins? O només la coneixen "els usuaris"?

El fet que no es conegui l'escola, també fa que no se li doni valor i arribar a pensar que qualsevol persona pot estar amb la petita infància, que és una feina menor... 

 

Ens preguntem si tothom pot ser mestre/a? Òbviament creiem que no, un NO rotund, llavors si li donem tant de valor a la nostra professió, ens formem com es mereixen els infants?

Creiem que s'han de capacitar molt bé a les persones que estan davant dels infants en una edat molt sensible, en canvi, el sistema no ens deixa de tractar com a números. 

"Som un número, però som els que fem la societat. Fent, desfent, acompanyant.

 Sempre el poble salva al poble."

Aquest "maltractament institucional" pot provocar certa apatia, resignació, conformisme, desgana... De fet, sembla que a les persones que cuiden vides no interessa cuidar-les, des de les posicions de poder no ens empoderen, deixant aquesta acte d'otorgar qualitat a la nostra tasca a la voluntat pròpia de cadascú, fent que moltes de nosaltres lluitem per aconseguir més que fets, utopies.

En una societat on només importa l'aquí i l'ara, nosaltres tenim clar que l'educació no pot alimentar-se d'aquesta imposició; l'educació necessita temps i hem d'aturar-nos a veure com estem invertint en el futur. És gairebé paradòxic que en un entorn tan capitalista no s'hagi detectat que l'educació dels seus ciutadans és la millor inversió si es vol ser una societat capacitada i competent.

Tornem a la cura...

"Educar s'hauria de canviar per la paraula cuidar, d'educar hi ha moltes maneres, de cuidar només hi ha una, o cuides o descuides"

I d'aquesta afirmació en podriem crear llargs debats, és per això que aquí la compartim. 

Educar hi ha moltes maneres però quina és la que volem? Quina és la bona educació? Existeix una només?

L'educació que descuida o l'educació que cuida?

Volem una educació que té en compte a les persones que tenim davant, que té cura de cada acció, paraula, gest i entorn. 

Com a professionals de l'educació i com a persones compromeses amb la societat, tenim la responsabilitat de lluitar per la infància. Per tota la infància, des de les primeres etapes fins a les més elevades. Ja que totes han de garantir la consideració que mereixen, sense educació no tenim res, i això cal que ho tinguem present.

Per què hem decidit ser mestres?

A aquesta pregunta podríem recorrer més sovint. Per retrobar-nos quan ens hem perdut, per assentar emocions, valors, i sobretot pensaments. 

I per acabar la sessió... seguim estirant del fil dels nostres pensaments. I avui, ens proposem plantejar quins propòsits ens hem fet per aquest nou any que comença. Propòsits laborals, personals... Propostes per cuidar-nos, escoltar-nos i valorar-nos. 

Si volem cuidar de la resta de persones, comencem per cuidar-nos a nosaltres, això és imprescindible. 

"Persones petites, fent coses petites,

 poden canviar el món"