divendres, 5 de març del 2021

TROBADA FEBRER


  • Data: 6/02/2021
  • Lloc: #joemquedoacasa 
Cinquena Sessió Curs 2020-2021
Estic llegint un àlbum il·lustrat bell, poètic, inspirador. De sobte, les paraules em fan connectar d'immediat amb vosaltres, companyes teixidores, un text que és com un bri de fil repenjat sobre el meu palmell, esperant que em decideixi a estirar d'ell.

Teixir és la paraula que ens defineix com a grup: som teixidores, fem xarxa, fem pinya, i construïm plegades un teixit que és una mica de totes. Cada trobada, cada pensament, cada reflexió compartida, ens facilita més eines per teixir un llenguatge propi, el nostre llenguatge, aquell que parla d'una manera d'estar, d'un fer, d'una manera d'acompanyar a la petita infànica i donar veu a la seva cultura. Un llenguatge que abans no teníem i que juntes anem construint fins a teixir un fil de seda. 

Aquesta reflexió que ens fa créixer no s'atura mai. De vegades, s'arriba al compartir vivències, d'altres, a partir de lectures compartides, en aquesta ocasió, el debat l'ha provocat visonar unes imatges de mestres de diverses escoles. Una "cata a cegues", sense conèixer ni el centre ni l'educadora, deixant-nos portar pel que ens evoquen les imatges, sigui cert o no.

Observar detingudament, analitzar i posar paraules al que ens remou en veure  aquestes imatges.

Com ens col·loquem a dins de l'estança?


La nostra posició a l'espai, l'alçada i la manera d'asseure marcarà la projecció que fem cap a l'infant. 

El veiem com a protagonista, capaç de construir el seu propi aprenentatge? O som nosaltres les protagonistes i tenim la necessitat d'ensenyar i ocupar tot el temps perquè no creiem en l'infant capaç? 

"Podem disposar d'espais i materials molt acurats, però d'una acció de l'adult del tot descuidada."

Oferim una proximitat discreta i a l'abast de les seves necessitats? Estem suficientment disponibles per poder oferir la nostra presència, mirada, mà i braços?

"On ens situem i com, parla del nostre estar, de la nostra presència i de com serà el nostre acompanyament en els diferents moments quotidians."


En relació a aquest aspecte ens ve al cap l'article Quan la mestra està asseguda. Vidiella,R. (2012). Quan la mestra està asseguda. Guix d'infantil, núm. 66, pàg 45. 

"La presència d'una mestra o d'un mestre assegut i amb actitud serena fa que l'infant senti la seguretat i el benestar en la persona que suubstitueix la seva família mentre aquesta no hi és i pugui gaudir del joc i la convivènciaen pau." 

Rosa Vidiella, Maig 2012

La posició, l'espai que ocupa són aspectes rellevants i que ens han permès reflexionar, com també ho ha estat la comunicació. La comunicació verbal i no verbal tenen un paper cabdal en el dia a dia. 

Com ens dirigim als infants?

Ens acostem als infants per parlar amb elles i ells, ho fem suaument i a la seva alçada? O bé ens dirigim cap a elles i ells des d'una certa distància que impliqui emprar un to de veu elevat?

"Tal com passa amb la posició que ocupem a l'estança, la manera com ens dirgim als infants implica una mirada respectuosa o una mirada adulcentrista."

En aquest apropament som plenament conscients que nosaltres com a mestres, no som les mateixes any rere any, anem modificant la nostra manera de ser i de fer. No som la mateixa persona en un grup i/o en un altre, ja que cada grup i cada curs és diferent, i per tant, la nostra actitud es va modificant. 

Com és la gestió del temps dels infants?

La reflexió ens fa arribar a parlar de com la gestió del temps també parlar de quin adult som quan acompanyem a la infància... parlem de com un adult protagonista, és aquell que omple el temps per controlar el grup i evitar els conflictes.
Donem oportunitats perquè sorgeixin els conflictes? 
Els grups d'infants que conviuen amb els conflictes, són realment grups que estan aprenent a autogestionar-se, són grups on es donen les oportunitats per fer-ho, on es permet l'error.

"Però si no viuen amb els conflictes, com els gestionaran quan no hi hagi aquest adult que controli?"

Com concebem el risc?
 

Observem imatges on les mestres estan completament concentrades amb l'infant, en confiança total cap al desig d'aquest, on es demostra coherència i autenticitat, comunicació no verbal... On no apareix el judici adult sobre el perill.
Permetem el risc? És una pregunta que va lligada a la subjectivitat de cada persona, però permetem que l'infant en tingui?

"J.A. Marina (2011) ens parla de com els educadors hem de procurar que l'infant tingui l'oportunitat de generar idees i planificar la seva manera de dur-les a terme, estar en una bona forma creadora els permetrà construir la seva pròpia personalitat. Després, retirar-nos i empènyer a que inventin la seva pròpia vida."

La infància té un especial interès pel risc, quan s'exposen saben que poden fer-ho, que estan preparats, que són capaços... com més experiències de risc puguin tenir, més conscients seran les seves habilitats... Només necessiten la veu, mirada i presència d'un adult que els acompanyi amb confiança.   

Ens preguntem si decidim no donar resposta a aquestes situacions que sorgeixen de l'imprevist, però si no ho fem per les nostres pors, estem respectant a l'infant?

"Existeix el risc amb presència?"

La nostra autoavaluació és constant?

Acabem la trobada sent conscients del nivell d'autoexigència que tenim.
Som mestres, professionals... però també som persones. Amb això no volem dir que tot s'hi val, quan hi ha la formació i la mirada respectuosa... arriba l'autenticitat.
L'autenticitat de ser tu mateixa, l'autenticitat de comportar-te diferent segons els interessos del grup.
Tal com permetem als infants equivocar-se, ens ho permetem a nosaltres mateixes?
No hem de perdre la nostra essència com a persones per voler reproduir un "patró forçat" que ve donat de lectures i reflexions al voltant del nostre acompanyament.
Aquesta autoexigència va de la mà, perquè sabem que tenim la responsabilitat més gran de la societat. 

"Educar és l'únic treball amb la finalitat de canviar el cervell humà cada dia. Hem de tenir-ho sempre present per tal de no ser uns irresponsables."  J.A. Marina, El cerebro infantil: La gran oportunidad, 2011.  


A la nostra vida com a mestres hem de ser autèntiques.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada