TROBADA FEBRER

• Data: 6/02/2021
• Lloc: #joemquedoacasa 

Cinquena Sessió Curs 2020-2021

Estic llegint un àlbum il·lustrat bell, poètic, inspirador. De sobte, les paraules em fan connectar d'immediat amb vosaltres, companyes teixidores, un text que és com un bri de fil repenjat sobre el meu palmell, esperant que em decideixi a estirar d'ell.

Teixir és la paraula que ens defineix com a grup: som teixidores, fem xarxa, fem pinya, i construïm plegades un teixit que és una mica de totes. Cada trobada, cada pensament, cada reflexió compartida, ens facilita més eines per teixir un llenguatge propi, el nostre llenguatge, aquell que parla d'una manera d'estar, d'un fer, d'una manera d'acompanyar a la petita infànica i donar veu a la seva cultura. Un llenguatge que abans no teníem i que juntes anem construint fins a teixir un fil de seda. 

Aquesta reflexió que ens fa créixer no s'atura mai. De vegades, s'arriba al compartir vivències, d'altres, a partir de lectures compartides, en aquesta ocasió, el debat l'ha provocat visonar unes imatges de mestres de diverses escoles. Una "cata a cegues", sense conèixer ni el centre ni l'educadora, deixant-nos portar pel que ens evoquen les imatges, sigui cert o no.

Observar detingudament, analitzar i posar paraules al que ens remou en veure  aquestes imatges.

Com ens col·loquem a dins de l'estança?

La nostra posició a l'espai, l'alçada i la manera d'asseure marcarà la projecció que fem cap a l'infant. 

El veiem com a protagonista, capaç de construir el seu propi aprenentatge? O som nosaltres les protagonistes i tenim la necessitat d'ensenyar i ocupar tot el temps perquè no creiem en l'infant capaç? 

"Podem disposar d'espais i materials molt acurats, però d'una acció de l'adult del tot descuidada."

Oferim una proximitat discreta i a l'abast de les seves necessitats? Estem suficientment disponibles per poder oferir la nostra presència, mirada, mà i braços?

"On ens situem i com, parla del nostre estar, de la nostra presència i de com serà el nostre acompanyament en els diferents moments quotidians."

En relació a aquest aspecte ens ve al cap l'article Quan la mestra està asseguda. Vidiella,R. (2012). Quan la mestra està asseguda. Guix d'infantil, núm. 66, pàg 45. 

"La presència d'una mestra o d'un mestre assegut i amb actitud serena fa que l'infant senti la seguretat i el benestar en la persona que suubstitueix la seva família mentre aquesta no hi és i pugui gaudir del joc i la convivènciaen pau." 

Rosa Vidiella, Maig 2012

La posició, l'espai que ocupa són aspectes rellevants i que ens han permès reflexionar, com també ho ha estat la comunicació. La comunicació verbal i no verbal tenen un paper cabdal en el dia a dia. 

Com ens dirigim als infants?

Ens acostem als infants per parlar amb elles i ells, ho fem suaument i a la seva alçada? O bé ens dirigim cap a elles i ells des d'una certa distància que impliqui emprar un to de veu elevat?

"Tal com passa amb la posició que ocupem a l'estança, la manera com ens dirgim als infants implica una mirada respectuosa o una mirada adulcentrista."

En aquest apropament som plenament conscients que nosaltres com a mestres, no som les mateixes any rere any, anem modificant la nostra manera de ser i de fer. No som la mateixa persona en un grup i/o en un altre, ja que cada grup i cada curs és diferent, i per tant, la nostra actitud es va modificant. 

Com és la gestió del temps dels infants?

La reflexió ens fa arribar a parlar de com la gestió del temps també parlar de quin adult som quan acompanyem a la infància... parlem de com un adult protagonista, és aquell que omple el temps per controlar el grup i evitar els conflictes.
Donem oportunitats perquè sorgeixin els conflictes? Els grups d'infants que conviuen amb els conflictes, són realment grups que estan aprenent a autogestionar-se, són grups on es donen les oportunitats per fer-ho, on es permet l'error.

"Però si no viuen amb els conflictes, com els gestionaran quan no hi hagi aquest adult que controli?"

Com concebem el risc?

 

Observem imatges on les mestres estan completament concentrades amb l'infant, en confiança total cap al desig d'aquest, on es demostra coherència i autenticitat, comunicació no verbal... On no apareix el judici adult sobre el perill.
Permetem el risc? És una pregunta que va lligada a la subjectivitat de cada persona, però permetem que l'infant en tingui?

"J.A. Marina (2011) ens parla de com els educadors hem de procurar que l'infant tingui l'oportunitat de generar idees i planificar la seva manera de dur-les a terme, estar en una bona forma creadora els permetrà construir la seva pròpia personalitat. Després, retirar-nos i empènyer a que inventin la seva pròpia vida."

La infància té un especial interès pel risc, quan s'exposen saben que poden fer-ho, que estan preparats, que són capaços... com més experiències de risc puguin tenir, més conscients seran les seves habilitats... Només necessiten la veu, mirada i presència d'un adult que els acompanyi amb confiança.   

Ens preguntem si decidim no donar resposta a aquestes situacions que sorgeixen de l'imprevist, però si no ho fem per les nostres pors, estem respectant a l'infant?

"Existeix el risc amb presència?"

La nostra autoavaluació és constant?

Acabem la trobada sent conscients del nivell d'autoexigència que tenim.

Som mestres, professionals... però també som persones. Amb això no volem dir que tot s'hi val, quan hi ha la formació i la mirada respectuosa... arriba l'autenticitat.

L'autenticitat de ser tu mateixa, l'autenticitat de comportar-te diferent segons els interessos del grup.

Tal com permetem als infants equivocar-se, ens ho permetem a nosaltres mateixes?

No hem de perdre la nostra essència com a persones per voler reproduir un "patró forçat" que ve donat de lectures i reflexions al voltant del nostre acompanyament.

Aquesta autoexigència va de la mà, perquè sabem que tenim la responsabilitat més gran de la societat. 

"Educar és l'únic treball amb la finalitat de canviar el cervell humà cada dia. Hem de tenir-ho sempre present per tal de no ser uns irresponsables."  J.A. Marina, El cerebro infantil: La gran oportunidad, 2011.  

A la nostra vida com a mestres hem de ser autèntiques.

TROBADA GENER

• Data: 16/1/2021
• Lloc: #joemquedoacasa 

Quarta Sessió Curs 2020-2021

En educació infantil, es parla sovint del paper docent, en coneixem tot un llistat d'adjectius que, segurament, fem servir en programacions, documentacions i demés escrits. Coneixem la teoria dels atributs que esperem que tingui l'adult. Però..., i nosaltres, com ens veiem com a mestres?

 

Quina paraula et defineix com a mestra?

 

Has dut a terme aquest exercici d'autoanàlisi?  Com ens veiem a nosaltres mateixes? T'atreveixes a escriure el primer que et vingui al cap?

Revolució Vibració Inspiració Autenticitat Calma Afortunada Inconformista Il·lusió Aprenent Reflexiva Privilegiada Inicitaiva

Comencem un nou any i continuem de manera virtual, la reflexió no s'atura. Amb aquestes paraules ens adonem que, malgrat totes les restriccions i protocols per prevenir la COVID-19, hem aconseguit que la personalitat de les aules i els espais continuïn amb el mateix caliu de sempre.

 

La situació ens ha donat espai per reflexionar més que mai i, alhora, reinventar-nos. Fruit d'aquestes reflexions en diferents claustres, s'han trobat escoles que han pogut iniciar un procés de canvi, com el fet d'aprofitar més els espais exteriors... Per altra banda, malauradament, algunes escoles han fet un pas enrere.

"Tinc la sensació que el temps que estic amb els infants és com un oasi, com si res hagués canviat"

Per continuar reflexionant sobre el paper docent, visionem "La educación prohibida. Bloque 4: Los docentes", on mestres de diversos països i contextos, comparteixen les seves reflexions entorn a la figura del docent. Les seves aportacions ens serviran per seguir debatent, aprofundint i analitzant les nostres funcions, les de les persones que estem dins les escoles o centres educatius, al costat dels infants i les seves famílies.

El paper de l'adult és fonamental, ha de tenir una mirada atenta cap a l'infant i a la comunitat educativa. Així ens ho han transmès els i les mestres de diferents parts del món, escoles diverses, diferents metodologies però una mateixa visió: una mirada plena de respecte cap a la infància.

 

"La clave está en las personas, la mirada de cada persona" 

"El principio básico de todo cambio es questionar lo que creo"

"El aprendizaje es una continua transformación"

"¿Qué estoy sintiendo yo cuando estoy educando?"

"No hay receta ni método para todos"

Aquest és el secret

Es pot educar de moltes maneres, però de cuidar només n'hi ha una. La base és tenir un bon cor, però tot té un procés. El primer pas és qüestionar-s'ho tot perquè cal trobar l'equilibri entre el pensament i l'acció. 

Ser comunitat

Un altre punt clau és la comunitat, els pobles i ciutats són dels infants.

És realment així? Com a mestres obrim l'escola a la comunitat? Els habitants dels pobles i ciutats coneixen l'escola i què s'hi viu a dins? O només la coneixen "els usuaris"?

El fet que no es conegui l'escola, també fa que no se li doni valor i arribar a pensar que qualsevol persona pot estar amb la petita infància, que és una feina menor... 

 

Ens preguntem si tothom pot ser mestre/a? Òbviament creiem que no, un NO rotund, llavors si li donem tant de valor a la nostra professió, ens formem com es mereixen els infants?

Creiem que s'han de capacitar molt bé a les persones que estan davant dels infants en una edat molt sensible, en canvi, el sistema no ens deixa de tractar com a números. 

"Som un número, però som els que fem la societat. Fent, desfent, acompanyant.

 Sempre el poble salva al poble."

Aquest "maltractament institucional" pot provocar certa apatia, resignació, conformisme, desgana... De fet, sembla que a les persones que cuiden vides no interessa cuidar-les, des de les posicions de poder no ens empoderen, deixant aquesta acte d'otorgar qualitat a la nostra tasca a la voluntat pròpia de cadascú, fent que moltes de nosaltres lluitem per aconseguir més que fets, utopies.

En una societat on només importa l'aquí i l'ara, nosaltres tenim clar que l'educació no pot alimentar-se d'aquesta imposició; l'educació necessita temps i hem d'aturar-nos a veure com estem invertint en el futur. És gairebé paradòxic que en un entorn tan capitalista no s'hagi detectat que l'educació dels seus ciutadans és la millor inversió si es vol ser una societat capacitada i competent.

Tornem a la cura...

"Educar s'hauria de canviar per la paraula cuidar, d'educar hi ha moltes maneres, de cuidar només hi ha una, o cuides o descuides"

I d'aquesta afirmació en podriem crear llargs debats, és per això que aquí la compartim. 

Educar hi ha moltes maneres però quina és la que volem? Quina és la bona educació? Existeix una només?

L'educació que descuida o l'educació que cuida?

Volem una educació que té en compte a les persones que tenim davant, que té cura de cada acció, paraula, gest i entorn. 

Com a professionals de l'educació i com a persones compromeses amb la societat, tenim la responsabilitat de lluitar per la infància. Per tota la infància, des de les primeres etapes fins a les més elevades. Ja que totes han de garantir la consideració que mereixen, sense educació no tenim res, i això cal que ho tinguem present.

Per què hem decidit ser mestres?

A aquesta pregunta podríem recorrer més sovint. Per retrobar-nos quan ens hem perdut, per assentar emocions, valors, i sobretot pensaments. 

I per acabar la sessió... seguim estirant del fil dels nostres pensaments. I avui, ens proposem plantejar quins propòsits ens hem fet per aquest nou any que comença. Propòsits laborals, personals... Propostes per cuidar-nos, escoltar-nos i valorar-nos. 

Si volem cuidar de la resta de persones, comencem per cuidar-nos a nosaltres, això és imprescindible. 

"Persones petites, fent coses petites,

 poden canviar el món"

TROBADA DESEMBRE

• Data: 12/12/2020
• Lloc: #joemquedoacasa 

Tercera Sessió Curs 2020-2021

Té lloc la tercera trobada, cadascuna des de casa seva, seguim aprenent a abraçar-nos amb els ulls i a trasnmetre'ns caliu a través de la pantalla, i així tanquem el primer trimestre. Ja fa dies que els carrers s'han anat omplint de llums i el cel és fosc més aviat, comencem a preparar-nos per les vacances del Nadal. Despés de la primera sessió, on vam posar damunt la taula els drets dels infants, en aquesta ens hem centrat en el paper de l'adult.

"La mirada de l'adult i les seves accions condicionen els infants"

Com és habitual al nostre grup de treball, encetem la sessió amb una dinàmica o un petit entrant que ens serveixi per seguir establint lligams, fent pinya, cuidant-nos. En aquesta ocasió, la Sara, decideix fer-nos un regal en forma de vídeo: es tracta d'una peça musical en directe: Ara Malikian Symphonic interpretant la cançó Pisando Flores.

Més que la tècnica i la qualitat de la interpretació, l'emoció i la poesia traspassa la pantalla i ens impregna... Perquè, per sobre de l'excel·lència i els títols, hi ha la persona. Quan una persona s'emociona amb el que fa, traspassa i arriba... Així doncs, necessitem emocionar-nos amb el que fem.

 

Emoció, escolta, el valor del diàleg i la comprensió i valorar la confrontació pedagògica per avançar... Aspectes claus que valorem com el paper de l'adult.

Tal com les germanes Abelleira expliquen al seu llibre "El latido de un aula infantil":

 

"Donem més valor a quan et trobes a una companya et pugui somriure que no pas trobar desacords de com fan les coses cadascuna."

 

Sembla una obvietat que el mateix que ens exigim amb els infants tants cops, també és el que hem de fer amb les nostres companyes i el nostre equip, però no sempre és així. Potser cal pensar-hi més, prendre consciència d'aquest fet per relacionar-nos des d'una mirada molt més humana, empàtica i propera.

 

 

En aquesta sessió, posem en comú el treball previ fet per petits grups i ens centrem en la pregunta:

Com escoltar als  infants i a nosaltres mateixos?

Fa setmanes que les teixidores llegim algunes obres relacionades amb la filosofia reggiana, les vam triar entre totes i ens les varem repartir segons les preferències. Ho fem llapis en mà, llibreta al costat, sentits ben alerta. Cada grup reflexiona sobre el paper de l'adult que s'extreu de la lectura de cada llibre i seguim estirant fils:

Llibre: COM ESCOLTAR ALS INFANTS

Altimir, David. (2012). Temes d'infància, nº 53

Aquest llibre visibilitza la vivència d'en David Altimir a les escoles de Reggio Emilia.

 

El paper de l'adult va molt enfocat a com escoltaven als infants, especialment mitjançant graelles, i com després en feien les interpretacions. Segons l'autor, l'adult a les escoles ha de tenir el paper de documentar els diferents processos que es donen, per tal de poder reflexionar i alhora extreure'n les diferents interpretacions.

 

Explicitia que l'adult ha de tenir cura dels espais i dels ambients que formen l'escola, i ha de ser provocador de reflexions en els infants, donant la importància necessària a la manera de formular les preguntes per tal que aquestes no tinguin una única resposta.

Llibre: JO I LES OMBRES

Dolci, Mariano. (2003). Temes d'infància nº46.

Ens endinsem en la meravellosa experiència del titellaire envers les ombres. En Mariano volia transmetre als infants el seu saber en relació a les moltes expriències viscudes amb aquest element particular, sempre des de l'humilitat.

 

A més, partint de que el joc és un dret dels infants, l'adult l'ha d'entendre com a procés fonamental a observar i respectar, alhora que com a distracció. El joc amb les ombres ens aporta una gran riquesa de conceptes per entendre el món i, en canvi, és un element natural que s'acostuma a descuidar.

 

Insideix en com l'infant a través de l'ombra entén el món, com a partir de l'ombra passen fenòmens que no podem tocar. Les preguntes sempre ens faran formular bones hipòtesis, i moltes vegades, les preguntes que creiem més absurdes són les més importants i les que ems donen les millors respostes.

 

El titellaire manifesta que també les respostes incorrectes són les que ens aporten els resultats més interessants.

Llibre: ARTE Y CREATIVIDAD EN REGGIO EMILIA

Vecchi, Vea. (2013)

Ens atrevim amb una lectura certament complexa, per la quantitat de temes que dansen al llarg de les seves pàgines, les moltes cites i autors que hi apareixen. En aquesta obra, el paper de l'adult que ens mostra la Vea va més enllà de l'observació, les reflexions i les propostes. L'adult a les escoles ha de tenir consiència política i democràtica, ha d'aportar una lent de visió per a la comunitat escolar.

 

A més, com bé destaca l'autora, l'adult ha de ser potenciador de diàleg: la seva presència propera permet que els infants puguin crear els seus productes, recordin les seves experiències, sensacions i emocions passades, i sobretot, que vagin incorporant aquestes emprentes a la descoberta.

 

Ens dibuixa, per tant, un adult que valora el disseny, l'organització i l'arquitectura de l'espai que s'habita amb les famílies, els infants i la resta de comunitat i que creu fermement en el paper democràtic i relacional de totes les persones que participen de la vida educativa.

Acabem la sessió tal com l'hem començat: amb una cançó que la Núria i l'Angelines, de la recent inaugurada comissió "estirant el fil", ens volen regalar:

"Tula Baba, Thula Sana" (South African Lullaby), una cançó de bressol sud-africana.

La Núria ens explica que, per apreciar la peça musical, necessitava entendre la lletra; mentre que l'Angelines s'emocionava sense més. La lletra ens parla de la realitat africana: infants sense família o que no arriben a fer-se grans. Des de la nostra mirada occidental, es una cançó trista, però la mirada canvia depenent del context. De la cançó es desprèn un sentiment d'esperança que ens acaba arribant a totes, constatant que de vegades les paraules sobren quan ens deixem portar per l'emoció.

Tornem al principi: emoció, diferents mirades, diversos punts de vista... Tot plegat, petites espurnes de foc que aviven la flama, que ens enriqueixen i ens fan avançar.